Campanya sobre campanya, i sobre campanya una. Sembla una nadala, però no, és la crua realitat a què ens enfrontem els pobres ciutadans del carrer. A mi personalment no hi ha res que em cansi més que les precampanyes, les campanyes, les eleccions i els resultats, on gairebé ningú mai perd. Bé, Ciudadanos per gran alegria del Partido Popular i de Vox ja ha desaparegut, tot i que la seva merda continuarà escampada i repartida pels segles dels segles, i Rufián, que es volia menjar Núria Parlón, però que aquesta ha tret 17 regidors i ell només 4. L’expectativa molt real no era, no; però ara segur que tornarà a fer el pallasso a Madrid.

Doncs així com qui no vol la cosa, l’endemà de les municipals i autonòmiques a algunes regions d’Espanya, en Pedro Sánchez va tornar a convocar eleccions, suposo que per agafar amb el pas canviat el contrari, però que vagi amb compte que qui perdi el pas no sigui ell. I això ja em perdonareu no hi ha cos que ho aguanti. Ni país tampoc, perquè cada vegada ens costa una morterada que paguem entre tots, per si algú no ho recorda.

Ara començarà el rosari de promeses, que la majoria seran incomplertes com sempre, de mentides, de paraules buides i d’haver de veure com tots els partits tornen a ressuscitar velles glòries perquè sempre són els mateixos noms i les mateixes cares les que giren a la roda de la rata, ara els posem aquí, ara els traiem d’aquí i els posem allà, però sempre roden i sempre hi ha els mateixos, i mentrestant a tots que ens donin pel sac.

Per no parlar de la menjada d’orella de si Esquerra i Junts han d’anar junts o separats. Com han d’anar junts si no es poden veure ni en pintura? Si uns no van parar fins que els altres van abandonar el govern, i els altres no van parar fins a marxar i dir que els havien fet marxar. Que no, que no, que aquesta fórmula ja l’hem provat massa vegades i sempre amb un resultat pèssim, i que és un projecte en què no hi creuen ni ells. Ara, no sé jo si fer cas als independentistes hooligans, i aquesta proposta de no anar a votar és gaire bona idea, perquè incentivar a no votar, votar en blanc o amb vot nul, només afavoreix els partits que es mantenen fidels i no llencen el seu vot, llegeixi's PSC, PP i Vox. I per posar un exemple gràfic només cal mirar el que ha passat a Lleida ciutat, que ha guanyat amb escreix el bloc del 155 perquè els que havien de recordar l’1 d’octubre, l’espoli de Sixena, el tema de la llengua, entre altres, no van anar a votar, i ara poden celebrar feliços els 5 regidors del Partit Popular i els 2 de Vox, que juntament amb els del PSC donen una clara majoria al bloc del 155.

Mireu, jo n’estic més que tipa, farta. De tot plegat. Del fet que els independentistes exaltats diguin que s’ha d’emetre un vot de càstig, i els únics castigats siguem nosaltres mateixos; de què els uns facin servir el vot de la por argumentant que hem de votar l’esquerra (quina esquerra?) perquè si no vindrà la dreta i serà pitjor (però on és la diferència amb aquesta esquerra?); dels egos de l’Oriol Junqueras a Esquerra Republicana o el de Laura Borràs a Junts, que siguin tan grans que no només s’estan carregant els seus partits (que ho admetin d’una vegada, facin autocrítica i valorin els resultats), sinó que estan enfonsant el país i la prova la tenen en els milers de catalans desencisats que no van anar a votar i que aquests egos siguin més grans també que el valor dels militants per fer-los fora.
Res, que veure el guapet de cara de Pedro Sánchez prenent el sol per poder sortir afavorit als 6 debats que ha proposat a Núñez Feijóo, que molt encertadament li ha dit que no, perquè amb una vegada ja en tenim prou de parlar sempre del mateix mentre encara veiem com s’esbatussen alguns ajuntaments, i sentir ja des d’ara a Esquerra que tornaran a donar suport al PSC mentre critiquen pactes que no siguin seus als ajuntaments, donarà per més que qualsevol sèrie, així que jo ja he fet acumulació de cerveses i crispetes.