És molt probable que al llarg de la nostra vida ens trobem amb més d'una situació relacionada amb herències i successions, ja sigui per la mort d'un familiar proper o pel que fa a la planificació de la nostra pròpia herència a traves d'un testament. Per tant, és important conèixer certs conceptes bàsics sobre herències i successions segons la llei catalana.

Qui és el causant? El causant, en Dret de Successions, és la persona que mor. Amb la defunció de la qual s'inicia el procés per causa de mort, mitjançant el qual s'atorga una destinació concreta als béns i drets d'aquesta persona, que es repartiran entre els seus hereus.

Qui són els hereus? Els hereus són les persones que succeiran el causant o persona morta i, per tant, els que rebran els seus béns i drets. N'hi ha diversos tipus:

a. Hereus forçosos: Venen contemplats per llei i tenen dret a percebre una part determinada del cabal hereditari (l'anomenada llegítima). Són també anomenats hereus legítims o legitimaris.

b. Hereus voluntaris: Són els que apareixen com a tals en el testament (si aquest existeix), si bé la part que poden percebre queda limitada pels drets dels hereus forçosos, sempre que n’hi hagi. Si aquests últims no existissin, podran adquirir la totalitat de l'herència.

c. Legataris: Es refereix als que hereten objectes o béns determinats de l'herència (un habitatge concret, per exemple).

Què és la llegítima? Es tracta del dret que neix en el moment de la mort del causant, reconeixent certes persones (els hereus forçosos, legítims o legitimaris) a obtenir una part proporcional de l'herència. La llegítima suposa la quarta part de la quantitat que resulti del valor dels béns de l'herència en el moment de la defunció del causant. A aquesta se li resten els deutes i les despeses de darrera malaltia i enterrament, i se li suma el valor dels béns que el causant hagués donat durant els 10 anys previs a la seva mort. Aquesta quarta part, resultant de les operacions anteriors, és la suma que es reparteix entre tots els legitimaris. Pel que fa a qui són els legitimaris a Catalunya, es tracta dels següents:

a. Primer els descendents, és a dir, els fills del causant, a parts iguals. En cas que algun dels fills hagi mort abans que el causant o hagi estat desheretat, serà substituït pels seus descendents, és a dir, els nets del causant, que tindran dret a la mateixa quantia que aquest fill.

b. Els ascendents seran legitimaris en absència dels descendents (quan no hi hagués fills o nets). En aquest cas, només seran legitimaris el pare i/o la mare, de manera que, en absència d'ells, aquest dret no es transmetria als avis del causant.

És important tenir clar que, a Catalunya, el cònjuge o parella de fet no té dret a la llegítima: només descendents i ascendents.

Qui pot heretar? Pot heretar qualsevol persona física o jurídica sempre que no es trobi incapacitada per llei (per exemple, les associacions il·legals) i que es trobi viva en el moment de la defunció del causant. Poden heretar, per tant, menors i incapaços, representats pels seus pares, tutors o defensors judicials. També els concebuts no nascuts, quan la vídua estigui embarassada.

Com es reparteix l'herència quan no hi ha testament? Quan no hi hagi testament (successió intestada), es seguirà el següent ordre de repartiment:

a. Fills del causant. Si no poden ser hereus perquè han mort, o perquè un jutge els ha declarat absents o indignes, els seus descendents seran els hereus (nets, besnets, etc.) En aquest últim cas, l'herència es divideix per estirps i a parts iguals.

b. Si no hi ha fills, nets, etc., l'herència passa al cònjuge vidu o la parella de fet supervivent, sempre que no estiguessin en procés de separació o divorci. En aquest cas, els pares del causant conserven el dret a llegítima.

c. En absència dels dos punts anteriors, seran hereus els seus pares a parts iguals. Si només viu un dels progenitors, aquest ho heretarà tot.

d. En següent lloc, heretarien els avis, besavis, etc.

e. En següent lloc, germans, nebots, oncles o cosins germans (els parents col·laterals).

f. Si no hi ha cap dels anteriors, heretarà la Generalitat de Catalunya.

Quins son els drets de la vídua o del vidu?

a. En la successió intestada si el causant mor sense fills o descendents, l'herència correspondria al cònjuge vidu o parella de fet supervivent. En aquest cas, els pares del causant mantindrien el dret a la llegítima, i si tingués fills, aleshores aquests serien nomenats hereus i el cònjuge vidu o parella de fet supervivent tindria dret a l'usdefruit universal de l'herència. 

L'usdefruit de l'herència implica que el vidu o vídua pot fer ús dels immobles però la propietat correspon als hereus. Aquest usdefruit no té límit temporal, és a dir, és vitalici i s'estén a tota l'herència, no només al domicili familiar. Si el cònjuge vidu o parella de fet supervivent ho prefereix, la llei permet canviar aquest usdefruit vidual per una quarta part de l'herència més l'usdefruit de l'habitatge familiar.

b. Si el causant hagués fet testament, aleshores caldrà estar al que aquest hagi disposat, Si bé, el vidu o vídua com a mínim pot tenir dret a la quarta vidual, reclamant fins a un màxim de la quarta part de l'herència, quan amb els béns propis més els que li puguin correspondre per l'herència no tingui recursos suficients per satisfer les seves necessitats bàsiques.

És important destacar que només es disposa de tres anys des de la mort del causant per reclamar la quarta vidual. Transcorregut aquest termini, haurà prescrit aquest dret.

Els deutes també s’hereten? Sí, els deutes s’hereten, i també ho fan les hipoteques. Avui dia, però, la majoria d’hipoteques i préstecs personals compten amb una assegurança de vida vinculada i, per tant, en cas de defunció del titular, la mateixa assegurança abonarà el deute pendent. En cas de no poder assumir l’herència amb els deutes, les persones que hereten tenen l’opció de renunciar a heretar. 

Què es el testament? El testament és el document que conté les disposicions testamentàries, és a dir, la nostra voluntat pel que fa a la forma de repartir el nostre patrimoni. S’han de respectar els límits legals (llegítima) i no és obligatori, però es recomanable.