L'estat del benestar és un dels majors assoliments de les democràcies europees des de la Segona Guerra Mundial i forma part essencial de la Unió Europea. Cuidar els ciutadans ha estat i ha de seguir sent un dels objectius fonamentals del club que formen els països de la UE. És un assoliment indiscutible que diferencia aquest bloc polític i econòmic que és la UE de la resta que componen l'ordre mundial.
A Espanya, el principal desenvolupament d'aquesta filosofia política es va iniciar amb l'arribada del PSOE al poder, el 1982, de la mà de Felipe González. Els seus tretze anys de poder, amb llums i ombres, van portar importants assoliments per a tots els ciutadans. La sanitat i l'ensenyament universal, el desenvolupament de les infraestructures i la consecució d'importants drets socials van marcar la modernització del país, amb la inestimable ajuda de la UE. Eren temps en què els partits polítics no renegaven d’aconseguir pactes d'Estat pel bé comú.

Les crisis econòmiques, especialment totes les posteriors a la del 2008, han portat importants retallades per poder continuar amb l'estat del benestar en la majoria dels països europeus, entre els quals Espanya. Les socialdemocràcies continentals que havien llançat aquests drets no van saber defensar-los i van optar pel benestar de l'Estat, o sigui per una estabilitat a ultrança dels comptes públics, la qual cosa va provocar un augment de la desigualtat i la pobresa i una reducció dels fons destinats als més desfavorits.

Coneixedors de les conseqüències d'aquests anys, els actuals líders comunitaris van modificar la seva filosofia quan va arribar la Covid-19, retornant als orígens fundacionals de la UE. Els fons aprovats des del 2020 i la relaxació de les regles fiscals han ajudat, sense cap dubte, a fer front a la duríssima crisi econòmica i social que es va iniciar amb la pandèmia i que s'ha agreujat des de l'inici de la guerra d’Ucraïna.

Això no ha evitat que s'hagi imposat un duríssim debat entre la socialdemocràcia i el liberalisme econòmic, amb un caire més electoral que ideològic. Especialment a Espanya, on la polarització està desvirtuant la realitat, portant als carrers, a les xarxes socials i als centres de debat enfrontaments que impedeixen arribar a solucions consensuades.

Per un costat es defensa l'estat del benestar des de posicions adanistes, com si fossin les actuals forces polítiques les que l'hagueren inventat. I per l'altre, s'avança en la seva reducció des de posicions ultraliberals que consideren que el benestar de l'Estat consisteix a eliminar algun del seus més importants assoliments i deixar que el ciutadà (només el que pugui), decideixi sobre els serveis públics que està disposat a finançar. I tot en plena borratxera preelectoral que desvirtua la realitat des d'un i altre costat.

El cas de la sanitat pública n’és un paradigma. A aquestes altures ningú hauria de posar en dubte la crisi que travessen els centres sanitaris públics a tot Espanya. No s'ha invertit ni gastat prou diner com per mantenir la nostra sanitat universal, que tant ens va costar aconseguir. Probablement l'origen de la crisi s’hauria de buscar en la transferència de les competències en matèria sanitària a les Comunitats Autònomes. Un procés que es va iniciar sense que es dotés dels mitjans suficients els governs autonòmics per mantenir el nivell de qualitat requerit. Falta diners, falten metges i infermeres que, a més, estan molt mal pagats, s'incentiva la sanitat privada i, sobretot, falta una política general que marqui les línies d’actuació en aquesta matèria.