Si bé individualment molts de nosaltres estem bé, o pensem que estem bé, col·lectivament no estem pas bé, no. I si no només cal aturar-nos un moment i observar el nostre entorn, des del més proper al més llunyà, per veure que no anem bé. No sé si la pandèmia ho ha acabat d’empitjorar però ara mateix hi ha un ambient enrarit en general i a tot arreu. La gent està nerviosa, alguns amb motius reals, els que viuen en països en guerra o devastats per algun desastre meteorològic, els que fa temps que no tenen feina o salut; però fins i tot la gent que viu en condicions i situacions més o menys normals està nerviosa, molt nerviosa.

I és que és un sentiment col·lectiu i un fet evident que no estem bé; i no és ansietat pròpiament dita, ni depressió, jo diria que és cansament, desencís, manca d’esperança, manca d’expectatives pel futur, i el pitjor de tot és el fet de no saber quan ni com s’acabarà tot això. I aquesta barreja de sentiments encontrats fa que cada dia hi hagi més malalts mentals, entenent per malalties mentals no només la depressió, l’ansietat, l’esquizofrènia, fòbies o paranoies entre altres potser més fàcils de diagnosticar; sinó que una malaltia o trastorn mental és una afecció a la salut que implica els pensaments, els sentiments, els estats d’ànim, i fins i tot el comportament de la persona que els pateix, i n'afecten el benestar emocional, psicològic i social.

I una prova d’això és que cada dia hi ha més casos de violència de gènere, més assassinats, més casos d’abusos sexuals, més suïcidis, però el més trist de tot és que cada dia hi ha més casos de bullying, que per als que no ho sàpiguen és l’assetjament escolar i per això és tant trist, perquè cada cop comencem més aviat. I tenim un greu problema quan veus el cas dels germans de Sallent o altres que tristament els han precedit i t’imagines quant de dolor, quant de patiment ha hagut de suportar una criatura de 12 anys per decidir posar fi a la seva vida. I és que el bullying ve donat pels models d’educació referents per als nens, per l’absència de valors en general de la societat, la manca de límits i regles de convivència, la manca de càstigs per exercir aquesta violència o intimidació als seus companys, en no ensenyar a resoldre conflictes o problemes per vies cíviques sense haver d’usar la violència.

I després, cal preguntar-nos què ha fallat? Què ha fallat per exemple en el cas dels germans de Sallent? De què serveixen tants protocols si després no s’apliquen o si es fa, es fa malament? Perquè tant el Departament d’Educació com l’alcalde de Sallent van arribar a confirmar en sengles comunicats que es descartava completament l’assetjament escolar i van arribar a dir que els problemes de les nenes podien ser a casa, per tractar-se d’una família vulnerable i en risc d’exclusió. Des del mateix Departament d’Educació es va arribar a assegurar que els Mossos d’Esquadra també descartaven el bullying, fet que poc després el Departament d’Interior va haver de desmentir. Va ser quan la família va començar a explicar què deia la carta i que la mare dels bessons s’havia queixat en diverses ocasions a l’institut sense que ningú hi fes res. Fins i tot altres pares van explicar “l’infern” que patien els bessons a l’institut, i una amiga d'aquests va relatar com eren atacats els dos germans al centre i que ningú no hi feia res, ans el contrari, els havien arribat a castigar a ells per defensar-se. Val a dir que segons diuen els companys dels nois, el centre els ha prohibit parlar amb la premsa, i això ja diu molt del centre.

Davant d’aquests fets, tant Educació com l’Ajuntament no van tenir més remei que canviar la versió que havien donat i acceptar amb la boca petita que el bullying en podria ser la causa i es comencen a barallar entre ells, i mentre Educació diu que no en sabia res, l’institut diu que ja ho havia comunicat amb anterioritat. Sort que són del mateix color que si no...

És igual, tant se val, només podem desitjar que la Leila es recuperi no només físicament sinó emocionalment, que no li serà gens fàcil; que la família pugui perdonar tants errors que han fet viure tants horrors i fins i tot ha costat la vida a un dels seus fills pel sol fet de ser pobres, vulnerables o “diferents”, i que l'Alana o l'Ivan, com ella volia ser identificada, sigui en un lloc on pugui viure i descansar en pau. 

Bon viatge Ivan, que el teu patiment no hagi estat en va.