La mida del plat és important per a la gana que hom té. El cervell diu “aquest plat és petit” i hom l’omple tantes vegades com la gola ho demana. Fins que desapareix per obra i gràcia de la cambrera, i és llavors que t’adones que estàs saciat. Però potser no, perquè el pecat té moltes maneres de manifestar-se, i una és sota la paraula “postres”: punyetera part al final del menú amb preus un xic massa alts per a l’alçada del que hom hi troba. 

Deia que la mida és crucial perquè, persones afeccionades a menjar a part, sovint confonem mesura i qualitat. Que uns espaguetis nedin en aigua acompanyats de formatge no vol dir que siguin bons, ni que un filet de la mida d’un palmell estigui ben fet perquè res no l’acompanyi. Hom ha vist com la nata es cruspia un flam perquè li feia ombra; ha esbrinat que les patates cobrien del tot un tall a mig arrebossar; s’ha tret les ulleres per comprovar que els cigrons formaven un hexàgon remenut i gomós. Hauríem de protestar si l’enciam és minúscul, si els tomàquets de cirera s’assemblen a les bales o si les carxofes tenen pèl. Ah, estimat lector, és que ens ho hem d’acabar tot, com deia la mare, encara que ens provoqui arcades i erupcions cutànies? La resposta és no, i prou.

Dels coberts i com ens enganya el paladar també caldria dir-hi alguna cosa. La percepció del gust ens enganya si la cullera és de metall, plata o plàstic. Proveu de menjar-vos un flam de qualsevol supermercat amb una cullera de plàstic. El vostre lòbul prefrontal, el de la crítica, us dirà un “ecs!” amb ganyota. Canvieu de cullera i presenteu aquest flam Notifixis en plat decorat: la secció “esnob” del vostre cervell ja li ha posat nom i cognoms i procedència, a les postres. Diguéssim, doncs, que el cobert i el lloc on va el menjar ens poden fer passar bou per bèstia grossa, si a més ens convencen que això és ser bon gurmet. 

Continuo amb un altre egoisme: deixar menjar al plat. Estem d’acord que es paga servei, ingredients, cocció, gas, inventiva i gust cada cop que ens porten menjar a taula. Ara bé, no entenc el costum —cada cop menys global, per sort— que consisteix a deixar mig pollastre esparracat al plat perquè la canalla no el vol. Tants diners teniu que us podeu permetre llençar allò que altres necessiten per viure? ¿És que no se us acut fer un brou amb els menuts i la carcanada, o unes croquetes, o amenitzar una ensalada russa? Des del juny del 2022 que els restaurants poden informar els clients que poden endur-se el menjar a casa. Si vosaltres sou dels que us fa vergonya, el dia que tingueu la nevera buida fareu memòria d’aquesta mesura contra el malbaratament alimentari. Potser mitja pizza no us soluciona un àpat, però pot ajudar a omplir un estómac trist i buit.

Encara afegiré dos arguments més. Ens cal més cultura d’aprofitament del menjar, de cuinar amb sobres, vaja, per saber fins on arriba la factura del que trobem als cubells d’orgànica. Se’m trenca el cor quan veig les baguetes solitàries als prestatges dels forns de pa; aquella carn a punt de caducar, plena d’aire; les verdures descolorides sense mans que les cobegin. Poseu-vos al lloc dels que pateixen gana, dels sensesostre. Si al vespre sentiu forquilles batent ous, segurament és perquè no hi ha res més sòlid als armaris de la cuina ni a la nevera. L’altre argument és que els iogurts NO caduquen si viuen a la nevera. Bé, si canten així que els obriu i fan olor de peus, fareu bé d’ensenyar-los el cubell de l’orgànica. Sense plorar, esclar.

Per acabar, mengeu amb mesura. Si cal, serviu-vos amb plat més petit, perquè la gola no mani sobre el sentit comú. Diria que als restaurants no se’n serveix, i em fa l’efecte que tardaran a fer-ho.