Benvolgut/da lector/a,

Com et va la vida? I el fred, com el portes? Aquí, a Tàrrega, la gent es queixa del fred com si fos una novetat. De fet, és veritat, feia tant de temps (que …) (atxem!) acostumats a la calor, que aquesta baixada de les temperatures ens ha agafat sense abric d’hivern a l’armari. Els familiars, tots bonets? Els meus sí, encara que esternuden i em sobresalten, però què hi farem, som al gener! En fi, ja ho diuen, No és bon gener si no es gela l’aigua en el calder!

T’escric aquí, ai!, perquè no em permeten ratllar res, per tant, caldrà que t’esforcis a entendre si la meua escriptura no és del tot clara. ¿Recordes quan t’escrivia a mà, amb una lletra bonica, rodona, amb floritures a dalt i a baix en les majúscules, i els apòstrofs confonent-se amb les comes de la línia anterior? Tinc paper de cartes antic, amb flors angleses, i sobres estampats a conjunt amb el paper. Oh, si els veiessis, me’n demanaries moltes, de cartes! A una llibreria de vell vaig comprar una estilogràfica de marca Inoxcrom, i tinta negra, que fa més rigorós i veritat el que s’hi escriu. El venedor, un home que podria ser ben bé mon pare, s’estarrufà en saber que serviria per a la correspondència, aquella ploma decorada amb els jeroglífics de la Pedra Rosetta. I és que aquell monument sempre tindrà més visitants que la nostra carta, lectors, perquè ja formem part d’una antigor anunciada. Creu-me, fer bona lletra i posar remitent a un sobre és semblant a aprendre a ballar el vals anglès, somriure postís inclòs i te amb galetes a les cinc. 

Quan la meua carta t’arribi a la bústia, ves-hi amb la reverència que es mereix: agafa la clau, posa-la al pany sense força i deixa que el paper et caigui a les mans, com en pregària. Pensa que tot el que hi ha dins soc jo, o almenys la part que tu en reps. Obre-la amb cautela, i desplega-la sota la llum del dia, que res es quedi per dir-nos entre tu i jo. Al darrer paràgraf, somriu i sospira. Fins a la propera, qui sap quants dies passaran; aniré a la bústia per trobar la teva, segurament no hi serà, “jo no escric tan bé com tu, em fa vergonya”. Darrerament hi penso molt, en l’aturada de la nostra correspondència. Com faria un carter, vindria a dir-te a la porta “no hem rebut més missives” amb el posat tràgic d’una desgràcia imminent. ¿Per què no em retornes resposta del que jo t’envio? No, ara no em vinguis amb els whatsapps i el doble tic blau, que no fa ni mica de gràcia; tampoc els missals de veu amb què supleixes la manca de lletra escrita. Estic fent memòria de la darrera, tenia un estampat de l’Esfinx al davant. Quin estampat més insòlit, i quina troballa!

Se m’acaba l’espai i l’energia. T’afegeixo aquesta cita de l’escriptor andorrà Antoni Morell: la carta és sinònim de repòs, de reflexió, d’intimitat, de respecte i afecte. Si trobessis paper de carta d’aquell que m’agrada tant, reserva-me’l per quan ens tornem a veure. Trampejaré els moments anguniosos fins que això passi, encara que desitjo un temps millor per a tots dos. Soc una cronòpia, ho sé, i no me’n penedeixo gens. Potser gràcies a aquest reumatisme romàntic em mantinc serena.
Ja em disculparàs que m’acomiadi. Afanya’t a aplegar sobres i fulls decorats, al Mercat de les Puces de París venen cartes eròtiques al costat de calces i bufandes. Tot això deixarem el dia que ens endrecin els records. 

Cuida’t molt, i ja saps on llegir-me (si vols, esclar),

Montse.

"Per a en Jordi P. I la Cristina J., correspondents asincrònics fidels"