Jordi Salla Ramon

L’anunci saltava a principi de mes: el Parlament es queda sense pessebre. Amb la republicana Alba Vergés com a mestra de cerimònies es manté l’arbre, però no el naixement. Preval la laïcitat de la institució per davant de qualsevol altra consideració. “El olvido no es victoria / sobre el mal ni sobre nada / y si es la forma velada / de burlarse de la historia / para eso está la memoria…” No se m’acut manera més bella que rescatar els versos de Mario Benedetti per contraposar l’afany d’imposició cultural. L’any que el Parlament europeu en té un, aquí ens quedem sense. 

La polèmica del pessebre de la plaça Sant Jaume acompanya el Nadal dels barcelonins des de fa temps, i no només des del mandat d’Ada Colau, com se’ns fa creure. Cada any s’assembla menys al que tothom sap què és un pessebre. Quan escric aquestes línies encara no s’ha donat a conèixer el d’enguany, però segur que costarà identificar-lo, com sempre. Més que una demostració de devoció passa per ser una demostració d’enginy artístic. La veritat, però, és que no s’ha deixat d’instal·lar mai. Bé que l’actual alcaldessa hauria pogut al·ludir a la seva convicció laica. L’any 2015, per exemple, la missa de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè no va formar part del programa institucional de la Festa Major, un fet sense precedents. El pessebre, però, no falla. 

A França, país de llarga tradició laïcista, hi va haver temps enrere una forta discussió sobre el particular. Hi havia uns quants ajuntaments que van apostar fort per ser fidels a la tradició d’instal·lar el pessebre. Va arribar a haver-hi sentència judicial, després de la qual el segueixen mantenint, perquè el jutge va entendre que pertany a un registre cultural que prové de les tradicions heretades del catolicisme i que, en conseqüència, no es podia prohibir. 

D’entre aquestes ciutats, permeteu-me que faci una referència especial a Estrasburg, seu del Parlament de la Unió Europea, entre altres importants institucions. L’Ajuntament té instal·lat un pessebre vivent amb trompetes angelicals que no paren de sonar per donar un aire festiu a l’estret carrer que condueix a la catedral. Se sent orgullosa de salvaguardar el seu patrimoni cultural basat en la tradició catòlica i protestant. Diuen que va ser en aquesta ciutat que per primera vegada es va decorar un avet amb flors, fruits i dolços. Era quan els protestants, reticents a representar el naixement de Crist com feien els catòlics, es van apropiar d’aquesta tradició que per a ells simbolitza l’arbre del jardí de l’Edèn i de la història d’Adam i Eva. 

Sobre l’origen de l’avet com a símbol de Nadal, conta la llegenda que sant Bonifaci, a cavall entre els segles VII i VIII, a partir de l’experiència d’un miracle, va declarar aquest arbre com el del nen Jesús, i que des de llavors serveix per celebrar el naixement de Crist. L’arbre com a signe de vida, però d’una vida il·luminada pel misteri de Nadal que simbolitza l’estel. És així com ha perdurat fins avui. Hi ha qui defensa que l’avet és de tradició pagana, remuntant-lo a l’època cèltica, fet que dona aire als qui aixequen un mur preventiu contra qualsevol forma de religiositat. 

Abans que la majoria dels qui em llegiu haguéssiu nascut, el dia 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia, era la data clàssica en què s’instal·laven pessebres a les llars catalanes. Cercant aquesta data en el Costumari Català, l’autor diu que “ambienten el sant misteri de Nadal dins un pla catalanesc”. Qui segueixi l’obra de Joan Amades sap que aquest és un adjectiu que utilitza en comptades ocasions, únicament quan es tracta de tradicions molt nostrades, que no vol dir que només siguin nostres, sinó que al llarg dels segles ens les hem emmotllat al gust de la nostra cultura.

Heràclit d’Efes va ser qui deixà escrit que el món es caracteritza per les seves contradiccions. Des de l’antiga Grècia fins avui ha plogut molt, però hi ha situacions que són del tot sorprenents. Quin catalanisme més estrany aquest que ens allunya d’un pla catalanesc tan pregó. Ja resulta curiós que l’actual consistori targarí es mostri reticent a muntar el tradicional pessebre per conviccions laïcistes, i en canvi faci de l’arbre de Nadal el seu principal centre d’atenció per dignificar la Plaça Major. Un arbre al capdamunt del qual brilla un estel, que no té res de neutre. 

L’alegria que envolta Nadal des de temps immemorials no hauria de ser frívola ni ens l’haurien de manipular. Hem carregat tant aquest temps d’elements folklòrics, que a la criatura d’avui se li fa difícil distingir-ne l’origen. El pessebre és tan infantil i alhora tan subtil, que no hi ha creença prêt-à-porter ni ritual light que el pugui substituir. I si no, a Mario Benedetti em remeto.