Jordi Salla Ramon

És fàcil trobar a Google abundants exemples de robatoris a esglésies. D’ençà l’estiu s’atrapa una banda d’adolescents que n’havien saquejat a Múrcia, Alacant, Almeria i Granada; es recuperen 153 obres religioses de robatoris a esglésies d’Ourense i Pontevedra; pobles de la província de la Corunya com Lousame, Outes i Porto do Son es veuen sorpresos per la desaparició d’art sacre… Hi ha un mercat negre d’orfebreria i art religiós dominat per màfies que no s’estan d’orgues. Amb l’exemple dels adolescents, però, bé que s’aprecia que no cal ser gaire professional per la lleugeresa amb què es custodien alguns béns sagrats. La inseguretat no respecta cap credo. 

Últimament les bombes devastadores del patrimoni religiós han caigut a prop. A Poblet, amb el misteriós robatori d’uns documents que finalment sembla que no es van endur. El mes passat fou l’església petita del monestir de Vallbona de les Monges la damnificada, amb la desaparició de dues piques i un arc de pedra. En ambdós casos els invasors van desconnectar el sistema d’alarma que protegia els recintes. No és un detall menor, per quan els assaltants s’ho van haver de pensar bé per entrar en territori prohibit. Tot i així, ho van aconseguir i poca cosa més sabem.

El papa vol que les parròquies estiguin obertes, perquè així s’hi pot anar a resar quan es vulgui. I si no, almenys és un lloc privilegiat que garanteix allunyar-nos del bullici mundanal. Com a cardenal, Bergoglio ja va escriure: “La imatge d’una porta oberta ha estat sempre el símbol de la llum, amistat, alegria, llibertat, confiança. Com necessitem recuperar-les! La porta tancada ens fa mal, anquilosa, ens separa.” És tota una filosofia de vida resumida en una metàfora de fàcil comprensió. Arribem al món amb els punys tancats i la maduració de la persona consisteix a saber-los obrir. La llibertat i la confiança, però, s’assoleixen en un marc de seguretat.

Com a feligrès em preocupa la seguretat de la nostra Parròquia de Santa Maria de l’Alba. És fàcil entrar-hi a qualsevol hora del dia i trobar-t’hi totalment sol. Les portes estan obertes de bat a bat i les mesures de seguretat brillen per la seva absència, com diu el tòpic. S’entén que garantir la màxima seguretat, que no absoluta per impossible, és complicat, a més de molt car. Però donar tantes facilitats als malfactors quan el pati està tan esvalotat i la lladregada s’escampa a plaer no sembla el més aconsellable. I per a qui no sigui feligrès, és innegable el valor sentimental per tot el seu patrimoni artístic i històric. Més enllà de creences, els targarins ens la sentim nostra. 

Creiem que tenim una seguretat mentre no passa res. I quan passa, són circumstàncies difícils de pair, perquè afecten la confiança i la seguretat que es creia tenir. Segons quin sigui el botí dels lladres o la malifeta dels brètols, la comunitat pot quedar fortament afectada. Una comunitat que se sustenta bàsicament pels valors espirituals i morals de les nostres creences (aquestes segur que no ens les prenen, sort n’hi ha!), però que les compartim en un marc pastat d’història, harmonia arquitectònica i peces artístiques d’alt valor. No hem quedat que és la Capella Sixtina de Catalunya? La del Vaticà està vigilada i controlada al màxim. Tota prevenció és poca. 

Parròquia i Ajuntament haurien de col·laborar per ajudar a conservar un projecte cultural que no fa més que beneficiar el bon nom de la ciutat. A Tàrrega no hi ha edifici que se l’identifiqui més amb el poble, i amb les pintures de Josep Minguell s’ha donat un pas qualitatiu important que salta a la vista, mai més ben dit. El nombre de visitants ha augmentat considerablement. Jo mateix sense aquest ham m’hauria resultat impossible aconseguir de fer venir més de dos-cents estudiants aquí des de Barcelona. Es tracta de la millora no ja d’un espai emblemàtic, sinó de promocionar-nos com a reclam turístic, un fet del qual anem bastant mancats. Ignoro la fórmula jurídica adequada per trobar la col·laboració escaient a què al·ludeixo, però si hi ha voluntat d’entesa segur que no estic dient cap impossible.

Ajuntament i Parròquia formen part d’un mateix paisatge urbanístic. Potser cal moure’s per trobar també subvencions d’altres administracions. Tot sigui per conservar amb garanties un espai que combina tradició, espiritualitat i innovació. 

El món evoluciona i les empaties, sempre fràgils, també. És fàcil avenir-se amb qui compartim ideals, costa més quan els qui manen estan clarament projectats vers un futur que poc té a veure amb el que hem viscut. Allò que val, costa. Ens hi juguem tenir una presència superior al mapa, compartir la millora del temple amb els forans, seguir sent la casa oberta que ens enorgulleix, un punt de trobada. El repte necessita consensos i algun punt imaginatiu, que rima amb creatiu.