Jordi Salla Ramon

A les acaballes de l'any 2019, Nova Tàrrega publicava una entrevista a Manel Seco Sanroman en què declarava: "Tinc tres punts de millora: una postura més aerodinàmica, que implica guanyar en flexibilitat; el material, n'he comprat de nou i l'he d'assimilar; pel que fa a la mecànica, m'he familiaritzat amb un plat del 54. Si aconsegueixo fer-me meves aquestes millores, l'or pot ser meu l'any que ve." Apunteu-vos la meteòrica trajectòria: 2020, subcampió d'Espanya; 2021, campió d'Espanya; 2022, sisè al Campionat del Món de ciclisme màster, a 16 segons del podi. 

Deixar sense pena ni glòria el món ciclista no feia per ell, se'n dolia. Sentia nostàlgia del que hauria pogut ser i no va ser, sentiment que va ser més poderós que no prendre's la vida d'una manera més comuna. Va haver d'acceptar el distanciament dels seus dos fills, Joel i Cristian, del món de les dues rodes, i tots sabem que en l'adolescència fa més mal que bé retenir-los a la força. Així les coses, va prendre la determinació de provar fortuna en una disciplina particular i molt obligada com és la contrarellotge. Sempre s'ha lamentat de no tenir visió de cursa, que és com un sisè sentit que no s'aprèn sinó que es té. Això el va fer apartar-se del pilot, evitant el plus de perillositat per caiguda que comporta, i centrar-se en la lluita solitària contra el cronòmetre. 

Ja fa anys que el Manel viu el seu temps no d'una manera tradicional, sinó com ell l'entén. A la seva edat pocs estan disposats a fer sacrificis extra per assolir alguna fita. Al ser esportiva, ha hagut de modelar el seu cos a l'exigència d'una alta competitivitat, rebaixant el seu pes dels 110 kg als 67 en tres anys. Amb la categoria que atorga l'experiència, l'ha afinat fins als 69 actuals. També ha calgut fer retocs en l'aerodinàmica de màquina i cos, que han d'estar perfectament acoblats per aconseguir el màxim rendiment en una especialitat tan tècnica com la contrarellotge. 

Ell sol es va posar en una guerra per quedar en pau amb si mateix. El control del menjar, l'entrenament de dues hores diàries i la fixació d'horaris els converteix en hàbit per deixar de ser sacrifici. Juga a ser radical per ser millor en contrarellotge, si és factible. Des que s'ho va proposar no ha parat de millorar, contradient la lògica del temps i de l'edat. És així com descobreix que sí, que és possible, que insistir per la via iniciada el fa ser ell mateix, li facilita pensar en primera persona i, per damunt de tot, accedeix al gaudi de comprometre's amb la seva veritat ciclista. És un repte que suposa caminar sobre la corda fluixa, perquè amb aquesta idea fàcilment et poden posar fora de joc. No és aquest el seu cas, sinó no n'estaríem parlant com ho estem fent. 

A destacar que en tot aquest temps el Manel no ha patit cap desgràcia irreversible que l'hagi separat de la trajectòria traçada. A vegades l'imprevist arriba de l'interior de la persona, però la bicicleta és oxigen i aliment per a la seva ment. Aquest punt és de vital importància per optimitzar resultats. Ha assolit un bon equilibri psíquic i físic en una disciplina de màxima exigència, sense ser professional, sinó havent-s'ho de compaginar perfectament amb la seva feina aplicada a la construcció. Li agrada destacar-ho i just és que ens en fem ressò: la seva preparació no li ha pres ni un segon d'allò que li possibilita el seu sosteniment econòmic. Sap de què viu. 

Tanta preparació necessitava un bon decorat: el Campionat del Món celebrat el dia 15 d'aquest mes de setembre a Trento (Itàlia). 20 km gairebé plans en 26' 34", a més de 44 km/h. Va moure una combinació de 56x11! El guanyador, l'irlandès Greg Swinand, ho va ser amb un temps de 25' 54''. Són números que posen de nou el pavelló Seco en la primera pàgina esportiva de Tàrrega. Orgull de família!
Suposo que quan va ficar-se en aquesta aventura la seva aspiració no era el podi al Campionat del Món en la categoria màster 50B. Com que la seva tradició ciclista es remunta a la més tendra infància, com no podia ser d'altra manera portant el cognom Seco, no ha fet més que desvelar-la i elevar l'expectativa fins a arribar a ser el millor que pot ser. És la seva naturalesa el que li ha permès retornar a la seva essència. No com un cercle que torna al punt de partida, sinó com una espiral que arriba a la seva plenitud en el seu punt més elevat. Així que chapeau, Manel!