Documento poca cosa, avui. Els diumenges ja són això: una mena de letargia entre el vespre avançat i el dilluns. Tota litúrgia després del canvi d’hora comença amb aquella tristor estranya que anuncia la posta de sol. Arrossegues els peus cap a les persianes, en saps el motiu i la queixa. Quan estires la corda, amb els ulls te n’acomiades. Una mena de melangia carallot fa que et quedis mirant enllà —perquè no l’has vista mai, saps?—, entre somrient i somicant. Que què et passa, pregunten els de casa. No re, que em fot aquest temps fosc i tantes hores de llum artificial, no re. T’hi encantes uns segons més, diries que pots notar com la Terra gira sobre ella mateixa i la temperatura baixa dècima a dècima. Finalment, la mà agafa amb força la cinta i s’esparvera del crit agònic del corró en funcionar. Que no hi ha compassió en aquest moviment ja ho saps, i continues. Les lamel·les es van ajuntant i no hi ha marxa enrere: la cambra es fa fosca, ensopegues amb la cadira, dius tres cagumtot i un marededeu. Encens la factura de la llum, ego sum lux mundi, i au. 

Les persianes són utensilis inventats pels perses, ara anomenats iranians. Arribaren a Europa a través de Venècia, per això alguns les deveu haver sentit amb el nom de “venecianes”, pel lloc per on s’importaven. La primera persiana europea es patentà el 1769. A tu, però, el que més ràbia et fa és que s’espatlli la politja, i es quedi al registre. També te’n fa que es quedi a mig apujar, o com un triangle rectangle, d’aquell que et mires quan passeges, i penses que si l’han d’arreglar sense malmetre’l, quina murga, tu. D’aquella vegada que es va quedar a mitges te’n recordes massa bé. Feia una calor. UNA. Llarga i persistent, del tipus de veïna amb retallada i anècdotes vomitives de germanes o cunyades o gosses. Ni la veneciana discreta atura tanta dolenteria, ni tu ets cap santa. Agafes un paper i dius que d’aquella en sortirà la teua pròxima novel·la. Ja us partireu els beneficis amb la xafardera, eh?

Recordes que t’has pres cafè. Dues galetes, per sucar alguna cosa. Amb remordiment engegues la calefacció. A la cambra t’has preparat els mitjons d’esquiar, una bata gruixuda, i la manta d’espantar visites. T’ho poses tot, així com si el món s’acabés. Només són les 7, i tu voldries anar-te’n a dormir, això no és vida. Obres el reproductor de música. Com que no està previst un tsunami democràtic, ni una treva a Ucraïna, ni una rebaixa del gasoil, programes la llista de música perquè la veïna pugi a dir-te quatre fresques. A saber: els Starship, els Nirvana, els AC/DC i acabes amb els Led Zeppelin. Aixeques la refotuda persiana perquè el barri avorreixi Kashmir a tot drap. I no plou.