Això era el que deia un familiar d'un altre familiar quan li preguntaven què li semblava aquella cosa o l'altra. Sobrefruitat. Qualsevol frase feta antiga es dilueix entre whatsapps, textos inconnexos i altres desgràcies de la llengua, i vatres tan tranquils, asseguts al sofà de casa, fent veure que tot això no us importa. "Pobreta!", direu. Ara us n'explicaré quatre exemples, i entendreu de què parlo.

És sobrefruitat, i exagerat i ridícul que una dona (autotitulada "poetessa", així, en femení) s'autoediti un llibre i eviti parlar del pròleg. ¿Se n'oblida, per casualitat? No, ho fa amb insistència, com qui emet sons guturals emprenyadors. Aquesta mateixa "poetessa" faria caure una fila de rapsodes ferms i cepats amb el moviment espasmòdic de braços quan recita. Aquesta "donassa" té un riure histèric i signa llibres seus mentre una col·lega està firmant els propis, cadascuna fregant els colzes de la col·lega. Després, en un arravatament de generositat, t'envia un whats dient que la teua dona està molt guapa a les fotos. Abans t'ha tapat la visió de l'espectacle perquè feia fotos-vídeos-vídeo en temps real-Reels en absolut directe. Aniríem de mal borràs si prescindíssim d'aital espècimen humà, i sobrefruitada per damunt i per sota. Ella, la gran salvadora dels actes culturals de la comarca –i, per extensió, de Catalunya entera.

Igualment de desorbitada és qui publica cada any, perquè si em moro d'aquí a un any, què, eh? Amb aquesta pressa per a l'eternitat literària, l'autora ens endossa llibres de tota mena: sobre el confinament, pensaments varis, flors i herbes, què carai és la poètica, haikus i coses japoneses, abrics de llana dels setanta i, per acabar, "si els trekkies fossin els pares, ostres!". Anomena el currículum vitae abans que el nom i els cognoms, i desitja que et passi un camió pel damunt mentre esperes el teu torn per dir un text, mentre ella entorna els ulls com una segona Teresa de Jesús, "senyor, aparta el calze d'aquesta humil versaire". Al fons de la sala, un aparell Visa fa sonar el "zing!" cada cop que es cobra un llibre. No se sap mai què pot passar en sortir de casa, així que l'any que ve pensa com delitar-nos amb un àlbum en àrab sobre la fruita dolça. A parer meu, hi rumia massa.

Fora de mida s'escau pels buscadors de paraules llargues i versos encara més, que resulten agònics en ser dits en veu alta. Aquests éssers humans, cercadors del "que bonic" en xarxes socials, asseguren que la literatura es fa amb paraules boniques. Serien capaces de batre's en duel a les 12 del migdia al Pati per defensar la seua postura. S'equivoquen quan parlen dels altres en versos octosil·làbics de rima consonant: mares alletant, Catalunya seca, rovellons sota roures, fonts i estàtues, ponts a la tardor. Ignoren que parlar d'un mateix també serveix per als altres, si del petit es passa a l'universal a mesura que avança el text. Té, ja no he acabat de llegir aquest llibre. Tu t'ho perds…

Exorbitant em sembla publicar aquí, a casa nostra, novel·la eròtica en castellà. Es veu que no podem imaginar-nos coits ni palles ni mugrons erectes en altra llengua que no sigui la del país veí. Patim una sequera esgarrifosa d'identitat lingüística, i el pitjor és que ja s'han venut els garrins abans no ha parit la truja. No patíssiu pas ànsia: l'autora sempre saluda en català fans irredempts. Però… la poesia també la fa en castellà, així m'entenen més enllà de Fraga. Sobrefruitat, i molt.