Miquel Millà Novell

Benvolguts amics,

Fa un parell de setmanes que soc a França, una mica desconnectat del dia a dia a Tàrrega; només m'assabento del que els meus amics em diuen a través del WhatsApp i poca cosa més. Una informació que m'ha colpejat aquest matí ha estat la del teu traspàs, Maria Carme, com a conseqüència de la dura batalla que has hagut d'afrontar aquest últim any.

Per les ocasionals converses que he tingut amb vosaltres dos, he anat seguint el procés de la vostra lluita, sense donar el braç a tòrcer, sense que tu, Maria Carme, faltessis a les teves reunions a Càritas, sempre atenta a com es podia millorar la redacció del Ressò, sempre amb la serenor de qui mira l'adversari de cara, conscient, però, de la possibilitat del pitjor desenllaç. 

Amb tu, Ezequiel, ens trobàvem algunes vegades caminant i, en preguntar-te per la Maria Carme, em transmeties aquella tranquil·litat de qui, fent el que pot, confia que les coses millorin o, si és possible, no empitjorin. Tu t'ocupaves de tot (informació, contactes...) i no volies que ella se'n preocupés. Tu i ella, cadascú en el seu lloc, havíeu d'afrontar aquesta lluita; només vosaltres sabeu com és de dura aquesta batalla contra la malaltia, contra l'angoixa i contra la incertesa.

Ella, des del cel, t'estarà mirant i protegint a tu i als vostres fills i nets; i tu, Ezequiel, hauràs de fer front a aquesta nova etapa de la teva vida sense ella. Et conec prou, amic, per saber que sabràs emprendre la nova vida de la millor manera possible: sense enfonsar-te i amb esperança. 

Un dels dons que Déu ens pot donar es la resiliència, la capacitat de resistir i superar els atacs de la vida, per durs que siguin. I tu tens aquesta qualitat. Una abraçada.