JORDI SALLA RAMON 

Soc professor d’ESO de les Escolàpies Sant Martí. La nostra és una escola oberta, de barri, dirigida amb esperit democràtic i que acull alumnes de molts distints orígens. Té una imatge tradicional a causa de l’edifici bastant més que centenari, però estem connectats amb el món. Pel que fa al nostre país, connectadíssims amb Barcelona, on estem arrelats, amb forts vincles amb les demarcacions de Girona i Tarragona a través de sortides pedagògiques, i aïllats de la plana de Lleida. Se sap on és, però no es visita, no hi ha manera de revertir una tendència molt marcada no només al nostre col·legi. És com si la fotografia d’aquí fos allà encara en blanc i negre. 

S’acabaven d’inaugurar les pintures al fresc de Josep Minguell en la nostra Capella Sixtina. Pensava que el motiu prou s’ho valia, però em va costar Déu i ajuda. Les reticències a superar la Panadella no van ser poques. Mentre les comarques gironines són referència, les nostres passen desapercebudes, com si aquí faltés atractiu per justificar una sortida pedagògica de més de 200 alumnes. Em pregunto el perquè i crec que hi ha dos factors que ho expliquen en part: una inèrcia adquirida i una manca d’esforç, de política d’expansió, per donar-se a conèixer com mereixem. 

No puc pas dir de manera exacta que estic content, perquè aquella sortida va ser només una peça d’un procés que s’hauria d’iniciar més d’hora que tard. El cas és que encara ara el record d’aquell dia de finals de novembre és reconfortant entre els meus companys, com ho va ser per a l’alumnat. Una gimcana per la ciutat, la visita a la Parròquia i el dinar d’entrepà a Sant Eloi van completar un programa atractiu, però que no s’ha tornat a repetir. Si un arbre diuen que és un ecosistema en si mateix, què podem dir del parc de Sant Eloi? Ens imaginaven de ple secà i van quedar bocabadats, semblava que treien el cap a un món paral·lel, a un continent del tot aliè i, no obstant això, unit a ells per múltiples afinitats. Deixeu-me destacar, però, la lliçó del Josep. 

Aquest article no tracta d’escola, com potser el lector pensa havent llegit fins aquí. Qui propicia aquestes línies és Josep Minguell. Aquell dia es va vestir d’educador, explicant a ple pulmó i al meu costat, davant d’una parròquia adolescent i bocabadada, que quan era com ells i elles s’havia passat moltes hores i dies maleint son pare, perquè l’obligava a ajudar-lo en la seva faceta de pintor. De més gran, es va preparar per donar classes, i quan el pare ja no hi era, li va venir la inspiració de posar en pràctica tots els aprenentatges que li havia ensenyat. És així com descobreix la seva passió i com tots nosaltres guanyem per a la ciutat un artista de nivell. 

Acaba de completar el presbiteri, on hi ha la figura de la nostra patrona. Més que descobrir-hi la bellesa, que també, quan observo la seva obra em trasllada al bon camí, en comptes de caminar a cegues. A tal finalitat s’aplica la seva línia, l’espai, el color, la decisió de la pinzellada i la llum d’una recent estrenada alba. El nostre esperit està fet de proporció, moviment, ritme, harmonia… Només cal que en siguem conscients per trobar-los, que és una manera de retrobar-nos. L’examen de les seves composicions a Santa Maria de l’Alba ens ajuden a posar-nos en situació de trobar l’equilibri entre ser just respecte a l’obra i estar d’acord amb un mateix. 

La forma estètica és diferent de la del seu pare, de qui jo havia estat alumne. També ho és l’època i l’ambient. Les dues, però, tenen cabuda dins d’un mateix temple. En tant que pintures d’inspiració religiosa, connecten amb el feligrès predisposat a obrir-se a la transcendència i al sentiment de bonança, alhora que a la revelació d’un coneixement i d’una fe. El conjunt conforma una iconografia que fixa els principals temes cristians, allunyant-se voluntàriament de l’anècdota. 

És important estar-hi predisposat per extreure’n tot el profit. I si no, sempre queda la contemplació de l’encís, que no és poca cosa. Per aquest públic, aconsello d’apropar-se a l’obra d’art sense prejudicis ni receptes prèvies. Com aquells adolescents que en el 2012 van descobrir-hi una experiència més estètica que no pas un canvi de consciència. “Mola”, em van dir a l’uníson dues noies de 4t ESO. Doncs això, ni més ni menys. Descobrien una naturalesa pictòrica que no comprenien en profunditat, però que els donava benestar i serenor. És la gentilesa de l’encant. 

Parafrasejant Pessoa, podríem ben dir que el Josep és pintor no per ambició, sinó per una manera de ser i treballar sol. També com el poeta, procura practicar el bé com a catòlic que és, deixant-nos una obra plena d’ensenyances i consoladora bellesa. Caram, Josep, moltes gràcies!