A 2022 l'Estat espanyol requereix parlar de nou del seu Estat de les autonomies. Un invent polític fill de l'acomplexada Transició democràtica que ha anat evolucionant al llarg dels anys en la seva percepció i estructuració. 

La Constitució del 78 permetia una certa flexibilitat i evolució d'aquest sistema que s'evitava titllar de "federal" per ser anomenat "autonòmic" per tal de reconèixer les singularitats catalans, basca i gallega. Unes singularitats que van voler ser contrarestades amb el mític "café para todos" (provinent d'Andalusia), que va suposar una igualació de les autonomies històriques singulars amb les autonomies de nou tall i confecció; suposant, òbviament, una devaluació i un menyspreu, perquè quan s'iguala sempre s'iguala per baix i es resta a qui més té o pertoca de tenir.

Així, invents polítics de l'època com La Rioja o Múrcia s'han constituït i evolucionat cap a autonomies consolidades, amb identitats pròpies. Sorgint també curioses assimilacions, com en el cas murcià, on el sentiment d'identitat espanyola és molt fort. Certament no ha passat el mateix amb Catalunya o el País Basc; però sí en part amb Galícia, que és l'exemple d'assimilació espanyola. És ben significatiu que tres dels màxims dirigents del Partit Popular provinguin de Galícia (Manuel Fraga, Mariano Rajoy i Núñez Feijóo actualment), però també l'expresidenta del Congrés i ex-ministra del PP Ana Pastor, o, per l'altra banda, l'actual líder de Podemos i vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, que va començar la seva trajectòria sindical parlant en gallec.

I ja que menciono als líders actuals del PP i de Podem, fixem-nos en l'escenari d'unes futures eleccions generals espanyoles, en els seus quatre principals aspirants a la presidència del Govern: Díaz i Núñez Feijóo gallecs, Pedro Sánchez madrileny, i Santiago Abascal basc, encara que es faci passar pel madrileny més madrileny de tots. Assenyalo aquí que ja no contemplo cap eventual líder de Ciutadans.

Amb aquesta conjunció, l'Estat espanyol s'hauria de plantejar el futur de les autonomies, amb dos gallecs de bàndols polítics contraris i d'un president socialista madrileny marcat per la seva agenda de barons autonòmics partidaris d'un cert federalisme, sobretot en l'àmbit de les balances fiscals, com valencians o balears. També necessàriament Salvador Illa anirà per aquí si mai arriba a president de la Generalitat. I a tot això s'hi sumaran uns territoris que reclamen la seva existència, digues-li Sòria, digues-li Terol, que reivindicaran la seva existència, però sobretot els dines que els pertoca per existir amb dignitat. 
Igual que aquests demanaran ajustos en el funcionament de les autonomies, sobretot en l'àmbit financer, també ens podem trobar amb un horitzó de governs autonòmics marcats per l'agenda de Vox, que plantegin una regressió voluntària del model autonòmic, retornant competències a l'Estat. Ho arribarem a veure a Múrcia? Ho arribarem a veure a Castella i Lleó? Ho arribarem a veure a Andalusia si Vox entra al proper govern? ¿O els dirigents territorials de Vox, un cop ocupin un càrrec, oblidaran aquestes idees per mantenir el model actual i garantir els seus sous públics a repartir?

Les proposicions de Vox, la pseudo-independència financera i competencial d'Euskadi, les províncies que reclamen existir, l'exigència de revisió de les balances fiscals, uns lideratges que mirin més cap al territori i també el postprocés independentista català (una realitat abnegada i crua ara mateix), evidencien que els temps han canviat i que l'Estat de les autonomies requereix ser centrifugat, i molt.