Que una pel·lícula catalana titulada Alcarràs guanyi un dels premis més prestigiosos del cinema europeu òbviament ha col·locat la localitat ponentina al centre d’atenció mediàtic durant uns dies. Ho tornarà a fer quan la pel·lícula s’estreni a les pantalles catalanes. Aleshores tot de càmeres es tornaran a desplaçar al pla de Lleida per enregistrar camps de fruiters, els micròfons es posaran davant d’agricultors i les seves famílies, els seus actors amateurs seran entrevistats, i sobretot la directora del film, Carla Simón, farà lloança i defensa d’aquest territori i d’haver fet la pel·lícula en català.

Potser comencen a notar un bri d’ironia i suspicàcia en el primer paràgraf d’aquest article. El poden notar, fan bé. Perquè, tot i estar pendent de veure la pel·lícula, la temàtica i el cicló mediàtic explicant la vida rural al pla de Lleida em fan aixecar les celles amunt. 

Estic convençut que és una bona pel·lícula, mereixedora de l’Os d’Or de la Berlinale. L’anterior film de Simón ja va ser una història molt bonica i ben dirigida; en realitat parlant de la seva pròpia vida. Com també ho fa, en part, a Alcarràs. Fins aquí cal expressar una ferma enhorabona. Una enhorabona per la qualitat del cinema que es fa i es produeix des de Catalunya, perquè sigui una pel·lícula d’una jove directora quasi novella, perquè sigui feta en català (sobretot en aquests temps que corren) i perquè parli del nostre territori ponentí. L’enhorabona!I amb aquesta felicitació, permetin que continuï amb les celles apujades, preguntant-me fins a quin punt aquesta celebració col·lectiva es transformarà després en espectadors a les sales de cinema. Els catalans ompliran les sales de cinema per anar a veure una història personal i petita, sense grans actors, que passa en el món agrícola i amb accent lleidatà? O tot es quedarà en una felicitació col·lectiva dels mitjans i de les xarxes socials? O preferiran anar a veure la darrera de Spiderman? No responc. 

Potser em precipito, però, certament, no em deixa d’aixecar suspicàcies la hipocresia de la cosa. Com també ho fa aquest factor exòtic, aquest factor dominguero i Barcelonacèntric que fa mirar el món rural de Lleida com si fos, justament, una història per mirar en una pel·lícula. Espero i vull confiar que la mirada de la directora defuig de tot això, encara que sí que sigui la visió de molts possibles espectadors i opinadors.

Parlar del nostre territori ponentí, i concretament de la gran plana de Lleida, ara és tendència. Veurem si ho segueix sent quan torni a ser època de recollir fruita i tornin els temporers sense llar. Va ser un tema de país en circumstàncies pandèmiques, però ja ho veurem enguany, si ens comencem a oblidar de la pandèmia.

El potent darrer llibre de l’escriptor i periodista balaguerí Francesc Canosa, titulat Aigua a les venes (que recomano a tots els lectors) també ha parlat del territori lleidatà i del moment en què el regadiu va fer possible tots aquests fruiters que apareixen a l’Alcarràs de Simón. El llibre de Canosa també mereix una pel·lícula.

Em sembla que aquesta expectació, congratulació i eufòria nacional catalana per la cinta de Carla Simón durarà el que duren aquests fenòmens als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. I es parlarà amb poca profunditat i una certa lleugeresa de la realitat social del nostre territori, i demà-passat ja ningú es recordarà d’on és la Noguera ni el Pla d’Urgell. Per no dir que d’Alcarràs en facin Alfarràs.