A l’edat mitjana, després d’una pesta venia una guerra, i després d’una guerra, una fam. Els reialmes feien fallida, i es salvaven fent veure que allò no passava, o escanyant encara més els plebeus amb impostos, o demanat importants préstecs a retornar a molts anys a burgesos o a banquers jueus. Els sobirans, prudents i savis, o cruels i tirànics, feien el que els plaïa, i consideraven justa una guerra o una invasió d’un territori per motius de llinatge o d’una pretesa justícia divina.

A l’edat mitjana les pestes s’aturaven tancant les muralles dels pobles, no deixant entrar ni sortir ningú, i el mateix amb els vilatans a casa seva. Alhora, la presència de la mort era tan comuna que ni sorprenia, que tot just se’n parlava per seguir vivint. Els morts de les pestes i de les guerres s’havien d’enterrar ràpid perquè no s’amunteguessin, per no contagiar malalties, perquè el conflicte o la malaltia es seguien expandint.

A l’edat mitjana es van viure grans canvis, es van fer coses impensables com construir grans castells i esglésies d’alçades monumentals. Alhora, la moral de l’època s’imposava amb martell, i el puritanisme de la religió governava els pensaments.
A l’edat mitjana no ho sabien, però també van viure una evolució climàtica.

Podria estar parlant de l’edat mitjana moltes línies més, però no parlo de l’edat mitjana. Parlo del nostre present. Un present que ens recorda massa a temps pretèrits.

Però també un present que cal afrontar amb una mirada més llarga, cap enrere i cap endavant. Res s’acaba amb l’avui. Res s’acaba amb nosaltres, amb el nostre melic. I a la història res és nou. La pandèmia era de nova creació, però les pandèmies s’han superat totes al llarg de la història, i més en l’època de recerca mèdica i biològica en la qual vivim. Va caldre tancar-nos a casa i que el món es parés (potser calia), com a l’edat mitjana, sí, perquè era l’única solució viable davant del desconeixement de la malaltia, però després va venir la ciència, la competitivitat de les empreses farmacèutiques i l’èxit de les solucions a través de les vacunes i la immunització.

Però el Planeta girava i tot va continuar. I la normalitat, nova o diferent, es va reprendre.

Amb les guerres, que creiem que sempre són una cosa llunyana, passa el mateix. Primer ve l’impacte dels primers dies, de la sorpresa i de la proximitat ponderada. Ara ponderada amb més horror perquè és un país a tocar de la Unió Europea, on la majoria són rossos, es veuen europeus, són cristians, vivien en pobles i ciutats no tan diferents dels nostres, i perquè no és una guerra de dos bàndols igualitària, sinó d’un gros Goliat que assassina bruscament, titànicament, sense pietat, davant d’un David que fa el que bonament pot, i amb una fona i amb les armes enviades pels estats europeus va fent i defensant-se.

Sembla que l’edat mitjana hagi tornat a nosaltres, però hem de tenir l’esperança dels temps, que sempre corren, sempre avancen, sempre canvien. Alguns savis van saber vendre la idea que el progrés arribava a la seva fi, que la Història s’acabava, que arribaríem a una bassa d’oli. Era una etapa, un replà abans de continuar pujant o baixant l’escala. La Història no s’acaba i després d’un dia en ve un altre. La història de l'ésser humà és una història de supervivència, una història d’enginy, d’inventar-se i reinventar-se sense parar, de pensar-se i repensar-se buscant noves vies per on avançar. Això ens ha fet com som i això ens dona i donarà solucions als reptes que vinguin.