La vicepresidenta Yolanda Díaz ja ha aconseguit aprovar la seva esperada reforma laboral. Aprovada pels pèls i amb molt desori, però aprovada.

Ho ha aconseguit rodejada de l'aurèola que l'envolta des que va ascendir al càrrec de vicepresidenta en quota Podemos del govern espanyol, després de la sortida de l'executiu de Pablo Iglesias. Amb aquesta aurèola i amb el seu carisma afable s'ha posat sindicats i patronals a la butxaca i si ho ha aconseguit tirar endavant pels pèls ha estat només pel joc polític dels partits que donen suport al govern, com el PNB o ERC, que necessiten demostrar que no li ho aproven tot a Pedro Sánchez. De comptar només amb les abstencions de PNB i ERC, el sidral originat fa uns dies a la cambra baixa espanyola de vots que van i venen no hagués existit pas.

Tot i això, tot i la brega parlamentària, tot i el xou, la gallega Díaz ja podrà lluir la medalla d'una reforma laboral anhelada i important, després de la del PP. I aquesta medalla podrà unir-se a la del seu carisma, la seva elegància i el seu perfil gestor. Tot plegat, i amb un gran interès dels mitjans, han fet d'ella una cara molt coneguda i popular.

Aquests elements han fet centrar moltes mirades en la dirigent postcomunista. Han generat enveges entre socis de govern i socis de partit. Enveges, suspicàcies i mirades de reüll molt normals en la vida política, però que augmenten quan algú destaca, i Yolanda Díaz ha destacat molt. Per ara Pedro Sánchez no ha demostrat cap recel públicament, però sí que fa aquest paper una altra vicepresidenta: Nadia Calviño. La vicepresidenta social enfront la vicepresidenta econòmica. La política moderna contra la política clàssica. La ministra comunista enfront la ministra que podria ser-ho d'un govern del PP. Gallega contra gallega. 

Alguns aventurats imprudents ja imaginaven Díaz de presidenta del govern i d'altres van especular molt sobre una gran aliança electoral entre les petites marques polítiques veïnes de Podemos: l'escissió d'Íñigo Errejón, sobretot potent a la comunitat de Madrid, el segell personal d'Ada Colau, la gent de Compromís del País Valencià amb Mónica Oltra com a cara destacada, alguns ecologistes… I fer un Podemos 2, però amb la cara de la vicepresidenta i amb un nom de coalició electoral sui generis.

Però mentre aquests instruments s'afinen, Pedro Sánchez segueix a la Moncloa a gust en el lloc de president del govern i mullant-se poc. El govern treballa i ell lidera. I si pot enumerar algunes bones notícies econòmiques relacionades amb l'eventual final de la pandèmia, doncs millor que li anirà. La idea és mostrar ordre, coherència, gestió, centralitat. Com també ho fan els socialistes catalans de Salvador Illa davant l'enrenou continuat entre faccions independentistes i les hores baixes del PP i Ciutadans.

L'oposició espanyola, mentrestant, es va fent al vapor amb els mateixos líquids que segreguen. No cal dir que de Ciutadans aviat no en quedarà ni la C. I el PP de Pablo Casado viu instal·lat en l'histrionisme i en una política de molt baix to, esperitat per la presència d'Isabel Díaz Ayuso i per l'ascens de Vox, tot deixant l'espai del centre polític als socialistes i obrint-se pas a cops de destral en la selva de l'ultradreta, ocupada per Vox, però també per moltes cares diverses de la classe política més rància del país. 

Amb tot això, no és d'estranyar que el president Sánchez es cregui un estadista i que Yolanda Díaz aparegui com un brot verd. Un brot verd que ara mateix, sobretot a un nivell comunicatiu, llueix com una flor de primavera, però que ja veurem si arriba a tenir el seu propi estiu polític i a donar fruit.