Lila, blanc i negre

És professora de Filosofia a l'INS Alfons Costafreda de Tàrrega. Ella mateixa explica al seu bloc, L'habitació xinesa, que "intento ensenyar filosofia, que és fonamentalment ensenyar a pensar, i es comença a pensar, com diu Popper, quan ens trobem davant d'un problema, d'una situacó que no es correspon de manera còmoda amb les nostres expectatives, sinó que ens crea una certa certa incomoditat. Hi ha a qui no li agradada aquesta incomoditat, però és cert que els problemes contenen una certa dosi de sorpresa, intriga, inquietud, emoció, que els fa addictius. Per això aquest és un bloc de problemes, on rarament trobareu una resposta clara". Col·labora amb nosaltres des que el setmanari va encetar la seva nova etapa amb una Pastilla Vermella cada mes.

Fragments desordenats per reflexionar sobre una guerra.

Cynthia Enloe, feminista i experta en Relacions Internacionals, fa vint anys es preguntava on són les dones quan es parla de diplomàcia, de guerra, i d’Estat. A l’assaig Cómo se militariza una lata de sopa? diu: «La militarització d’un sector de la vida pública pot generar una resposta igualment militaritzada (...) Hi ha una resposta alternativa: la desmilitarització (material i mental) de les iniciatives cíviques i personals i les de les formes de dissidència desenvolupades pels sectors crítics de la societat. Quan la militarització es desenvolupa en els passadissos dels edificis del govern, al carrer requereix la conformitat d’homes i dones, però sempre privilegia el gènere masculí.» 

Poso la tele i veig imatges de dones molt diferents, però força estereotipades: dones victimitzades, que fugen amb els seus fills, dones ancianes que ploren, però també veig dones precioses vestides de militars, brandant armes amb mans i ungles perfectes, pintades de color lila, explicant que lluiten pel seu poble i la seva família. També les veig com a activistes, embolcallades amb la bandera d’Ucraïna a Maidan. Bellíssimes lleones en defensa dels seus. 

Kitty Green, directora de cinema documental. Al Festival de Venècia de 2013 presentà Ucrania no es un burdel, documental que retrata el moviment d’alliberació feminista Femen, d’origen ucraïnès. El documental mostra com una de les persones decisives en el llançament mediàtic mundial de Femen va ser un home, Victor Svyatski. No precisament feminista, escollia les noies en càstings i, a més, les maltractava. 

Carol Cohn, experta en conflictes armats de la universitat de Massachussets, a Women and Wars explica que per entendre una guerra cal fugir de la dicotomia de víctimes i botxins, una dualitat per altra banda molt sexualitzada: la dona és la pau, la família, la violada... i el baró és el protector, el guerrer, l’amo de l’espai públic. Això no es correspon en absolut amb la realitat.

Torno a engegar la televisió, apareixen imatges que mostren com la joventut i les dones s’exilien, els homes van al front... no apareixen els homes rics marxant en cotxes de luxe, ni els homes objectors, ni dones que organitzen cooperatives de consum i de treball, ni les que controlen milícies de suport popular, també al Donbass... I les jubilades? I la seva pensió? I les dones veteranes, actives des de fa anys, que s’han quedat a mantenir la vida als seus pobles, i a contenir dels atacs, vinguin d’on vinguin? Hi ha hagut violacions? Tenen compreses? I les dones del Donbass, en guerra des de 2014? Volen el mateix que la resta de dones ucraïneses? Volen mantenir també la vida al seus pobles o són simplement prorusses? Són potser defensores del règim patriarcal, teocràtic i masclista de Putin?

Crec que al meu televisor li passa alguna cosa: la guerra se m’apareix en blanc i negre. La lluminositat està polaritzada i no s’aprecien els grisos. I el lila només es veu en els llaços posats en cares boniques, en les ungles llargues de mans sensuals sostenint les armes, complint amb l’estricta normativitat patriarcal.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article