Hi havia una vegada una societat on la tecnologia s'havia anat introduint a la vida social i privada de les persones. Aquestes, gairebé sense adonar-se'n, van viure la progressiva tecnificació de les seves relacions socials, del treball, de l'educació, de la compravenda de productes, del consum audiovisual, de la informació, del coneixement (?), del sondeig de l'opinió pública, de la seguretat, de la mobilitat...
Les grans empreses proveïdores de tecnologia de la informació i la comunicació que ho feien possible creixien cada vegada més, perquè cada cop més individus i empreses sol·licitaven els seus serveis. Així és com aquestes grans firmes es van convertir en tecnologies de la vigilància, que controlaven patents, preferències, tendències socials, opinió, i comerciaven amb dades, una matèria primera que es va convertir en una de les més valuoses del mercat mundial. 

Però ningú deia res. Semblava que a tothom li era igual. Fins i tot s'hi llençaven, entusiasmats per la comoditat, la rapidesa, l'estètica, la gratuïtat, etc. Aquests productes es van anar confonent amb la felicitat i, fins i tot, amb la llibertat mateixa. El pes del control era tan subtil que ningú s'adonava que era part d'un immens engranatge, i que treballava pel poder. L'estat se'n desentenia, ja se sap, coses del lliure mercat. Al contrari: ja feia temps que havia anat desmuntant serveis públics per deixar pas a empreses gestores de salut, de pensions, de cures... Davant d'això sí que es van manifestar alguns ciutadans, però la gran majoria van conformar-se amb la situació, consolant-se amb el fet que en el fons, el millor, el més còmode i el més ràpid sempre ha estat tenir una mútua i un pla de pensions que et doni "seguretat a tu i els teus".

Però va arribar la pesta, i aquesta va desbordar la capacitat d'atenció mèdica i farmacològica de l'estat. Aquesta mancança el va portar a decretar mesures restrictives i confinaments (fins i tot de persones sanes). La vida social es tornà encara més virtual i la tecnologia entrà en esferes encara més íntimes. Per a les farmacèutiques florien oportunitats de negoci. Els estats s'hi gastaren molts diners (en vacunes, no en hospitals). Però ningú es manifestà per reclamar farmacèutiques públiques, ni per alliberar les patents dels medicaments, ni per augmentar la despesa pública en recursos hospitalaris... sinó contra l'ús de la mascareta. Mentrestant, el preu de l'electricitat i dels combustibles es disparava, assolint cada dia rècords històrics, però tampoc ningú sortia al carrer per això.

Fins que l'estat decretà que caldria demanar un passaport vacunal per entrar a bars i restaurants, amb l'absurd argument de protegir els vacunats (en teoria "protegits per la vacuna") dels no vacunats (en teoria "no protegits per la vacuna"). A través dels mitjans-altaveu, el sil·logisme s'anava repetint fins a l'absurd: ["amb passaport" = vacunat = sa = no contagiós = solidari] ergo ["sense passaport" = no vacunat = malalt = contagiós = insolidari]. Davant d'aquest absurd, hi va haver dues reaccions igualment absurdes: una part de la població va llençar-se en massa cap als vacunòdroms (de cop i volta, la seva llibertat per anar al bar era més important que la de no vacunar-se), i una altra part es va manifestar indignadíssima per la manca de llibertat que aquesta mesura suposava: la "llibertat" d'entrar als bars i restaurants.

El resultat fou, per una banda, un penós assaig de control social per forçar una població infantilitzada a fer allò que socialment era més "útil", i, per l'altra, una mostra d'infantilisme d'una part de la població en manifestar-se per una suposada llibertat, quan la seva llibertat i privacitat autèntiques ja feia temps que estaven venudes a preu de saldo al mercat dels big data. 

Mentrestant, aquells qui reivindicaven "VACCINES OUI, BIG BROTHER NO" no sortien als mitjans. Tot allò que no es pogués reduir o simplificar a un dels dos extrems ("negacionista" o "covidià") era com si no existís. Potser perquè era l'opció més perillosa, potser perquè feia pensar.