Després que Lynn Margulis, l'any 1967, demostrés que l'evolució no és tal com la va descriure Darwin (un procés competitiu) sinó que comença gràcies a la simbiosi de diversos bacteris amb capacitats diferents que s'associen per formar un conjunt molt més poderós que les seves parts per separat, i que el 90% del nostre organisme està format per microbiota (és a dir, només el 10% del nostre organisme és d'ADN humà), hi hauria d'haver hagut una revolució copernicana al voltant de la pregunta: què és ser humà? Té sentit parlar d'individus aïllats que intenten sobreviure en un medi? Té sentit parlar d'una espècie pura? És possible parlar d'espècie sense parlar de cooperació entre espècies? Però aquesta revolució no ha ocorregut.

Després que Hannah Arendt escrivís, ara fa 70 anys, Els orígens del totalitarisme, hi hauria d'haver hagut una revolució copernicana al voltant de la pregunta: en quin sentit l'home és un animal polític? On s'acaba la política i comença el totalitarisme? Però aquesta revolució no ha ocorregut.

Després del judici de Nüremberg, Arendt dissecciona el fet totalitari i hi troba tres ingredients essencials: l'atomització de la comunitat en individus aïllats, l'anul·lació de l'individu com a consciència, i la seva alineació dins un sistema que el fa actuar segons uns automatismes que estan més enllà de la seva consciència. No hi ha presa de decisions, ni responsabilitat i l'individu es converteix en un ésser amoral. 

Les polítiques socials d'un Estat i els sistemes econòmics i mediàtics tenen un poder enorme per teixir aquests sistemes i engreixar els automatismes que alienen la nostra capacitat de presa de decisions, i per molt que tinguem la possibilitat de votar cada cert temps qui seran els executors d'aquestes polítiques, no es pot parlar de política en aquest context.

Per a Arendt, la política és un tipus de relació col·lectiva que requereix llocs d'encontre i de trobada entre iguals, un espai on compartir la nostra preocupació pel món i la paraula que ens uneix. La política és una acció que requereix consciència i que ha d'estar basada en l'amistat (no emocional, sinó política). L'amistat és tan fonamental en política, que està fins i tot per sobre de la veritat. Arendt arriba a defensar que no s'accepti una veritat (per molt científicament demostrada que estigui) si aquesta implica un atemptat contra la relació d'amistat. Per exemple, per molt certa que fos una teoria sobre la superioritat d'una raça, una classe o un sexe, no s'hauria d'acceptar perquè impedeix una relació d'amistat entre iguals entre persones de diferent raça, sexe o classe. 

Aquests grans descobriments del segle XX, el de Lynn Margulis i el de Hannah Arendt, haurien d'haver posat davant nostre les grans preguntes més essencials del nostre temps: Desmuntem el mite de l'individu autosuficient i el de l'home com a centre de l'univers? Assumim que l'Estat és una forma de gestionar mitjans de vida que corren el perill de convertir-se en mitjans per a la mort i en instruments totalitaris? Comprenem la urgència de recuperar la consciència, no pas en el tancament del pensament en cel·les individuals, sinó mitjançant la creació d'àgores col·lectives de reflexió? Entenem que la reflexió requereix espais de llibertat, sense apriorismes, sense activismes, sense veritats? 

Després que Lynn Margulis i Hannah Arendt haguessin publicat els seus estudis sobre la realitat humana, biològica i política respectivament, hi hauria d'haver hagut una revolució copernicana que, tanmateix, no ha ocorregut encara. Malauradament, només podem fer que incloure-la en la llista de revolucions pendents.