Del llibre Contra el nacionalisme espanyol Antologia d’articles, 1984-2000 de Ramon Barnils (Editorial 3i4) amb pròleg de Carles Puigdemont, epíleg de Núria Cadenes i selecció i edició de Jan Brugueras, que de tant en tant rellegeixo perquè des que Catalunya Ràdio ens oferia aquell cèlebre programa «El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico» que Ramon Barnils, junt amb Quim Monzó i Jordi Vendrell, del qual un servidor era un addicte seguidor, sempre m’han interessat els seus treballs periodístics que he valorat i valoro d’autèntica eina d’autoestima nacional. Fou un periodista valent i un intel·lectual incansable i lluitador en defensa de la llibertat, la democràcia i la justícia. Avui encara (i potser més que mai) un exemple estimulant per a tot l’independentisme.

Doncs, com deia al principi, d’aquest llibre i autor m’ha semblat rellevant per al meu propòsit manllevar-ne o, millor dit, citar-ne textualment una part del seu article «El vell talp» de data 07/01/1991 pàg. 171 que diu:

«De les diverses restriccions establertes per a dur a bona fi el pas de la dictadura a la democràcia, no van pas ser les menors les que van afectar la premsa: durant anys, i encara dura, no es poden ni tan sols relativitzar les bondats de l’església, de l’exèrcit, de la monarquia i de la unitat espanyoles. La de l’església va ser la primera a relativitzar-se -potser, paradoxalment, perquè d’aquells tabús era el que s’havia fet més preguntes sobre la bondat de la dictadura. 

Continuen les restriccions als comentaris sobre l’exèrcit, la monarquia i la unitat d’Espanya.

I ara ve el rei d’Espanya i ens renya en forma de missatge de Nadal. «Una democràcia avançada no s’entendria sense l’equilibri entre la veracitat de la informació i el respecte més gran a la llibertat d’expressió, dret consagrat per la nostra Constitució...».

No s’hi entén res, francament. Ja és prou estrany això de «democràcia avançada», i qui va coprotagonitzar la democràcia orgànica, ni que només fos per conveniència hauria de fugir com de fum de sabatots de qualsevol millora del concepte, clar i net, de «democràcia».

Aturo aquí, per raó d’espai, el text manllevat tot i que a l’original segueixen quatre sucosos paràgrafs dels quals recomanaria una atenta lectura, sigui adquirint el llibre o anant a la biblioteca que segur que el deuen tenir. Sigui el que sigui que feu, penseu també què en diria en Ramon Barnils a data d’avui. Tant de la monarquia com de la judicatura, per exemple. I també dels partits polítics actuals i del sorprenent grau de col·laboracionisme demostrat via diàleg-negociació malgrat l’obsessiva i implacable repressió de l’estat contra tots els valors nacionals de Catalunya, també els econòmics i molt especialment contra l’independentisme i llurs legítims defensors. És per pensar-hi.