Aquest proverbi, expressió, dita popular catalana, o com vulgueu dir-li, ara que ens han encarat definitivament a una taula de diàleg amb el «poderós» govern de l’Estat, m’ha semblat escaient per argumentar el meu modest punt de vista. Resulta una obvietat en aquest cas que, els «qui», hi acabaran estan tots. Tot indica, però, que hi «aniran a les palpentes», vull dir que sense tenir la informació precisa i necessària a dia d’avui dimarts [quan faig l'escrit] (la trobada s’ha convocat oficialment per aquest dimecres). Almenys pel que fa als representants de l’actual govern català. Veurem com anirà tot plegat. De fet, a Catalunya, sobretot als catalans el que és parlar, dialogar, argumentar, xerrar, etcètera, ho hem fet sempre. Tothom amb tothom en tot moment i situació. Ben mirat, vistos els resultats; massa i tot.

I si podem estar segurs que a la taula hi acabaran estan tots, jo no n’estaria tant que damunt de la mateixa s’hi acabi posant tot allò què legítimament s’hi hauria de posar i ves si com deu voler dir també el refrany «que allò que no hi és, no hi sigui comptat». 

La realitat és que tenim un conflicte polític amb l’Estat, però aquest no el té pas amb nosaltres, ni de lluny. Ens abeuren amb el cafè per a tothom i una purga constant que entomem crèduls i desvalguts a l’ordre de: «beu-te aquest ou, que l’altre es cou». Només caldria que diguessin també: fote’t, ruc català. 

Fa anys que els partits polítics en general han esdevingut una mena de sectes: aquesta és la realitat que tenim. Per això no ens hauria de sorprendre que la retòrica sigui cada vegada més el moll de l’os de la política. Aquest recent commemorat Onze de Setembre n’hem pogut escoltar de totes bandes, principalment les que repetiren un cop i un altre Marta Vilalta i Oriol Junqueras La retòrica també s’ha generalitzat, com si d’un dogma es tractés, en d’altres activitats amb forta repercussió social. No sé si és la moda, però és el que domina. Una mena de ficció comunicacional que pretén donar-t’ho tot mastegat i fet perquè no hagis ni de pensar. Si així és com alguns pensen ampliar la base, ves que no l’acabin reduint. O és per això que Laura Vilagrà afirma convençuda que «l’autodeterminació caurà de madura». De madura o de podrida?

La convocatòria de l’ANC ha sigut un èxit extraordinari: un gran èxit. Enhorabona també per les proclames com la dirigida al govern «President, faci la independència». 

I la Fira Tàrrega, segons afirmen els seus màxims responsables en la seva original modalitat: un èxit total. Deien de 800 programadors. Potser més que espectadors. Doncs, enhorabona.