Ara que tota la gran tramoia de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega es disposa a celebrar, ni més ni menys que la 40a edició, m'ha semblat que era el moment més escaient per parlar d'això: de tramoies. I no precisament de les pròpies de la Fira impulsades per tots els seus creadors perquè aquestes ja esdevenen patrimoni distintiu de totes les seves obres. Precisament les que han fet possible que Tàrrega hagi esdevingut un referent cultural de nivell internacional de primera magnitud. 

Car, primer s'han d'haver pujat tots els esglaons i replans d'àmbit nacional. Tots. Segurament els que han pogut resultar ser els més crítics i perillosos per a llur pròpia supervivència i consolidació. Al llarg del temps no li han mancat les enveges de tot ordre, tant polítiques com institucionals que la volien esquarterar o apropiar-se'n fins i tot, repartir-la més pel territori (deien) amb l'excusa dels costos econòmics i la teòrica reversió de recursos. A cada tensió, generalment política, Tàrrega s'obria més i més, ambiciosa, vital i generosa com una magrana madura. Tots els professionals responsables, els representants institucionals i tota la portentosa maquinària dels actius locals (convençuts i conversos) que de tot hi ha hagut al llarg dels anys, es tensava i retensava amb un entusiasme renovat.

Felicito la iniciativa d'aquest àlbum de records dels 40 anys de la Fira. I, per descomptat, la seva ideòloga, Montserrat Aloy, que ha sabut recollir les pinzellades personals de tots els «cracs» entrevistats, autèntics motors de les tramoies creatives i d'oportunitats úniques per a tots els artistes i actors. Des d'aquell, per a un servidor, moment màgic inicial que se'm va emmirallar amb el referent dels Festivals d'Avinyó i en el qual vaig pensar que els meus singulars companys s'havien begut l'enteniment (cosa que passava sovint), però també que, art, creativitat i política només podien trobar-se amb la confluència d'aquesta visió privilegiada i la referència d'una realitat tan solvent com la citada. Gràcies a la seva valentia inicial, inspiració desbordant i als il·lustres còmplices que els van saber acomboiar tenim la Fira de Teatre de Tàrrega.

En realitat, però, avui volia escriure sobre un altre tipus de tramoies. En concret sobre les tramoies polítiques que tant abunden en la societat actual. Deu ser que els artistes i actors s'han passat a la política? Jo no ho crec. Penso que més aviat són els polítics que a manca d'idees i altres valors, s'han muntat una mena de tramoies, guionistes inclosos, i s'han dedicat amb cos i ànima a les desconcertants representacions que ens tenen indignats i molt emprenyats en termes generals. 

Passada la Fira n'hauríem de parlar a fons si no volem perdre la brúixola del nostre esdevenidor nacional català. Ara val més que anem a viure el teatre de veritat a veure si es fon el coronavirus enmig del xip-xap general. I, per si de cas, recordaré aquella recomanació de Bertolt Brecht: Si la gent vol veure només les coses que poden entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al lavabo.