Avui és un d’aquells dies en què voldries o, millor dit, podries fer aquest modest article amb una sola «piulada». Però podria no servir ni ser del tot correcte si hom pretén argumentar la realitat i els fets que ens envolten en tant que ciutadans d’un país que «lluita» per la seva legítima plena sobirania política. 

Unes prèvies que em sembla que cal apuntar o remarcar. Primera: les opcions polítiques, econòmiques i socials futures del nostre país presenten molta incertesa i una notable inestabilitat. I va per llarg, per anys, per molts anys; dècades. Segona: malgrat constatar l’excepcional gravetat de tot plegat, els nostres dirigents actuals manifesten un relat basat en una forçada normalitat que no garanteix objectivament cap resolució ni del conflicte polític amb l’estat, ni de la permanent repressió que aquest manté amb l’excusa del compliment de la llei i, òbviament, de la seva infame i interessada interpretació, al marge de les inqualificables prospeccions, persecució política amb l’absoluta transgressió del seus drets fonamentals com el de la sagrada privacitat personal. Tercera: l’estat, en relació a Catalunya i els catalans ja ni dissimula l’existència de les tenebroses dinàmiques de les seves estructures fortament jerarquitzades que, sempre que els convé, decideixen i governen per decret amb migrada (o sense cap) transparència. Quarta: en definitiva, a ningú se li escapa que s’anul·len sistemàticament drets sota el substantiu de la raó d’estat; s’anul·len drets i quan així passa es pot afirmar que s’anul·la literalment el Dret. Aquest és el seu «imperi de la llei». El mateix que ens permet preguntar per què en quatre anys no han aconseguit extradir el president Puigdemont ni cap altre de la resta d’exiliats.

En fi, podria seguir amb més prèvies amb els mateixos signes de sempre i les mateixes amargues constants. Però estic segur que no cal. La voluntat de fer-nos mal, d’anorrear-nos i d’humiliar-nos és prou evident i ben transparent; tant que pretenen convertir els independentistes en uns «altres» catalans i allunyar-nos com sigui de la nostra terra. De fet, el joc no és nou, només que ara han trobat uns nous associats disposats a dilatar, si cal fins a l’infinit, el que podria esdevenir per la via natural de la pròpia vida, l’autoliquidació inexorable de l’independentisme més granític i responsable. Ara mateix, si amb la indignant detenció de Puigdemont, els «nous associats» no se senten obligats a passar a l’acció fent un seriós advertiment a Pedro Sánchez, sense més retòriques que les derivades de les condicions per a aprovar-li els pressupostos i la precarietat de les opcions per a mantenir-se en el govern, veurem fins a quin punt de perill i d’inestabilitat estan disposats ha portar-nos amb la taula de «diàleg».

Encara hi ha qui ho veu per la via del retret constant a l’independentisme. A Catalunya Ràdio diumenge al matí al programa El suplement, cap a les 10 h. aprox. vaig sentir dir a l’insigne advocat Marc Molins que el que havia fet aquí l’independentisme era impensable que ho fes a Alemanya un dels seus «lands». Home! Allà el land contribueix amb el 4,5% del seu PIB, quan aquí Catalunya ho ha de fer (per la força) amb més del 10% via fiscal i sense solució de continuïtat. Ço és la mort via inanició! I encara volen xerrar!