JORDI SALLA RAMON

Les pintades que ens acompanyen quan transitem pel poble són intimitats que s'incuben en alguna ment fins que decideix exhibir-les. S'exposen a ulls de tothom, però resten solitàries. Empobreixen el paisatge urbà i són reflex de les tenebres interiors del seu autor. Primer en prova una, després una altra, fins que en el seu entorn és reconegut com algú amb identitat pròpia. Un gargot per aquí, un altre per allà, va deixant rastre del seu pas bàrbar sense encomanar-se a Déu ni al diable. Brutícia gràfica que degrada el nostre entorn, com la degrada la brutícia dels carrers i la deixadesa de no poques façanes. És així com es forja una imatge que en res no ens beneficia.

Tàrrega se suma impassible a aquesta tendència vandàlica. Hi ha problemes més greus; és clar que sí! No deixa de ser una forma d'expressió i s'ha de defensar la seva llibertat; en discrepo, perquè l'autor ho fa en una superfície que no li correspon. Alguns hi descobreixen capacitat artística original, aquella que surt del carrer com una estètica que refusa la generalment acceptada per tothom; caram, quin honor ser artista amb tan pobra aportació. Vivim conformats amb un paisatge que envaeix l'espai públic amb consentiment o no, tant és. N'hi ha prou amb la voluntat de qui s'ho proposa perquè quedi alterada l'estètica. I no passa res. 

S'arregla una paret i ja es pot calcular fins quant durarà l'estat recentment estrenat, perquè té altes probabilitats d'un mal avenir. Fins que no hi hagi una multa correctora o es pagui amb treball social, aquesta plaga no hi ha qui l'aturi. Les autoritats tenen la seva responsabilitat, però tampoc és que la ciutadania ho concebi com a res de l'altre món. L'incivisme forma part del retrat que se li fa a una comunitat. Hi ha una Tàrrega popular i extravertida, i una altra d'íntima, lligada a records i vivències. Com dol veure pedres nobles i no tan nobles recobertes d'esprai.

Juguen amb nosaltres. Si no fan més és perquè no volen. Estem sotmesos a la seva dictadura. No hi ha barri, ni carrer, ni plaça sense la seva empremta. La Tàrrega silenciosa accepta amb mudesa aquesta atmosfera de misteri. És una màscara que la passivitat permet que romangui. És un segell fashion que ens posa al dia, no fos cas que passéssim com un poble sense consciència prohibida. Així les coses, a mi que es pintés part de la paret del Pilar d'Almenara no m'ha estranyat. Qui ha passat a l'acció ho tenia tot al seu favor: anonimat garantit i publicitat gratuïta. 

Tenim el que tenim perquè és el que hem creat i, a més, amb pocs elements de control. Els nens i joves tenen drets, però el nivell d'exigència sobre ells és mínim. Es tracta d'una conducta de risc que comporta situacions de risc. Avui lamentem la pintada a una torre de guaita convertida en icona de la comarca i demà en plorarem d'altres. Ningú no para els peus als incívics perquè l'autoritat, entesa com a credibilitat moral, està en crisi. I consti que estem tractant un delicte menor, ja m'hi he referit. El que aquí comento és un esglaó d'una cadena de fracassos. 

No culpabilitzo directament el jovent. Com que soc adult pròxim a la jubilació és fàcil abonar-se al sentiment que són ells els que ho provoquen. No és la meva intenció. El mal exemple es dona des de dalt. A la porta de l'edifici on visc fa anys que es va enganxar un cartell de l'1 d'Octubre. A plena llum del dia, sense demanar permís a res ni a ningú, és clar que sí. Encara hi és, perquè desfer-se'n, amb la cola que s'hi va posar, és tasca per a experts. Tot el poble està ple de proclames del mateix color, amb el vist-i-plau de la majoria, que s'hi deu sentir bé.

Ho vivim en cada contesa electoral. Els mateixos que, arribat el moment, haurien de posar ordre en el desordre que han creat, sovint se'n desentenen. Els partits polítics haurien de teixir una harmonia i cortesia imprescindible per a la convivència, esborrant qualsevol rastre públic del seu nom. No tots ho fan. El gamberrisme de les pintades s'ha covat amb el temps. Arribem distrets per posar-hi remei. Urgeix una zona comuna per solucionar-ho, abans no sigui massa tard. 

A escola hem tingut aprenents que s'han provat en lavabos, aules i escales. Amb voluntat i ajuda de la grafologia, s'atrapen. En superfícies netes es fa difícil trencar l'acord tàcit. Quan es trenca, qualsevol s'hi atreveix. Net crida net i brut crida brut. És descobrint-los que som a temps encara d'ensenyar-los a respectar les coses que són de tothom, el que en diem "béns públics". Aquest respecte és el civisme, això que tant es troba a faltar i que només plorem quan ens toquen el voraviu. Aquest cop el voraviu té nom, el Pilar d'Almenara. Millor prevenir que curar.