JORDI SALLA RAMON

L'1 de febrer de 2020, aviat farà any i mig, Sanitat confirmava el primer cas de coronavirus a Espanya. Entre que va ser a l'illa de la Gomera i que el pacient era alemany, aquí no li vam donar importància. La preocupació aparegué quan el Mobile World Congress va començar a transmetre símptomes de debilitat. Les autoritats de tots colors van córrer a donar-se les mans (miracle!) per oferir plenes garanties a qui fes falta. Al cap de poc, confinats. Va ser una mesura de xoc que, tot d'una, ens va fer tocar de peus a terra. Allò que s'havia iniciat a la Xina i que com si d'un tsunami es tractés que engolia territoris, ja ho teníem aquí. Correm-hi tots!

La quantitat de defuncions d'aquesta crisi sanitària és esgarrifosa. Les macroxifres informen que se superen els tres milions de morts al món i els cent cinquanta milions d'afectats. L'amplitud de la xifra no es refereix a les víctimes col·laterals, que hi són, que en coneixem i que han patit i pateixen els efectes en silenci. Un silenci que els fa ser invisibles. Són les que han sofert desprogramacions d'operacions, de revisions periòdiques o retards de diagnòstics que no han fet més que empitjorar malalties. Una tragèdia en tota regla. A hores d'ara la impressió és que el pitjor ha passat, tot i que el degoteig de defuncions no s'atura. 

De les xifres fem-ne un cas relatiu. Sigui per negligència, descoordinació o interès, les reals estan camuflades. A les autoritats els espanta la veritat i la majoria compten a la baixa, no fos cas que fossin acusades o els passés factura electoral. És un defecte que afecta la major part del planeta. Clíniques i hospitals s'han vist desbordats de malalts que s'asfixiaven i per als qui no hi havia llits ni respiradors. Les morts en aquests recintes, com les de les residències, no hauria de ser difícil saber-les, són faves comptades. Diferents són les dels domicilis i altres llocs. I no oblidem les "sense veu", aquelles que no han estat diagnosticades, però ens han deixat per la mateixa causa. 

Aquesta pandèmia ha convertit en normal no poder acompanyar la persona estimada en els darrers instants, no poder oferir una darrera cerimònia de comiat… Ens han obligat, pel bé de tots, a una indiferència que no ha estat tal, a un mutisme desagradable, al dolor dels dols a distància pel que han hagut de passar tantíssimes famílies. Algun dia algú haurà d'informar de la xifra real de vilatans i comarcans que ens han deixat en aquesta turbulència. Desconec quina pot ser la xifra a partir de la qual doni la mesura justa d'una calamitat. Com desconec, també, si hem estat dels més afectats, és a dir, quina jerarquia ocupem dins del còmput comarcal. 

Els referents i rituals que ens ajudaven a fer el dol han quedat alterats. El retorn a la normalitat ens dirà si encara compten o són substituïts per noves fórmules. Hem allunyat la mort de la societat i en aquest allunyament s'hi han trobat molts a desgrat, com si els enviéssim a la perifèria. I molts allà segueixen, amb el cor encongit. Hi hauria d'haver un acte de suport social, un record dels qui s'ha emportat aquest maleït bitxo. Alguna cosa que ens retrobés amb les emocions pròpies de qui reacciona humanament davant d'un tot tan transcendent com la mort.

Res no podrà retornar els qui se n'han anat. De la pau interior, tan necessària després d'una malvestat com aquesta, ja se n'ocuparà el pas del temps. El dany humà és irreparable, però ens haurem d'afanyar a tapar les enormes esquerdes que aquestes morts han deixat al descobert. Esquerdes amb un fort component sentimental, però també econòmic i social. La situació per a moltes famílies és insostenible, igual que per a les empreses que pengen d'un fil.
En aquest context de desolació, hi ha hagut brots verds que inviten a una sensació d'èxit i animen el panorama: el lliurament fins a l'extenuació del personal sanitari, l'escolaritat compromesa, la solidaritat espontània, l'actual campanya de vacunació i més que en podríem afegir. Quan girem la vista enrere és de justícia reconèixer que la nostra memòria sentimental s'ha agafat a aquests ressorts d'esperança. Sort n'hem tingut!

Si alguna lliçó n'extrec és que ningú se salva sol. Siguem conscients de les nostres mancances i del que puguem fer per tapar esquerdes. Comencem perquè les víctimes tinguin presència i siguin comptades. Suggereixo que, respectant el seu anonimat, ens ajudin a recordar l'hecatombe que aquest malson ha representat per a la nostra terra. Seria un acte eficaç per a la nostra pròpia credibilitat urgellenca. En la mesura també per fer-nos creïbles davant dels altres.