Quan m'he posat a escriure, una vegada més, sobre què li passa a l'independentisme, m'he adonat que, malgrat en les últimes eleccions haver obtingut els millors resultats mai vistos abans, en vots i en escons al Parlament català, he pogut observar que són tants els fronts que continuen oberts i tan plens d'incertesa, que he pensat deixar el tema fins acabar la fase de negociacions en la qual ara mateix els nostres polítics es troben immersos. Que facin el que puguin entendre que serà millor per a Catalunya i que, per descomptat, confio que sabran prioritzar per davant dels interessos dels seus respectius col·lectius polítics. Els resultats els obliguen i confio que així ho entendran. O ara o mai, que diria Joan Fuster. Veurem què diuen i què fan tots plegats. 

Per tant, alliberat provisionalment del compromís prudentment aparcat, he volgut escriure sobre una qüestió que fa molt de temps que volia tractar. És sobre la meva persona i per tant ben poc rellevant per la qual cosa us prego, estimat lector me'n disculpeu la gosadia. En realitat no és ben bé sobre mi sinó sobre la meva gran curiositat per tot i que sempre m'ha acompanyat al llarg de la vida. I vostès pensaran que ves que vull dir amb això de la curiositat. En realitat res d'especial, tret que per a mi ha sigut la base del meu coneixement. Ho he descobert fins i tot jugant als escacs. I, a base de fer-me moltes preguntes sempre provocades per la meva infinita curiositat, he pogut nodrir el magatzem mental dels meus coneixements. També he après que per molts coneixements que arribem a acumular no minvarà la nostra ignorància... i la meva tampoc. En tot cas sí que puc afirmar que m'han ajudat a superar el grau mitjà d'estupidesa natural al qual els humans en general estem exposats des que venim al món. Ja sé que no és gaire, però almenys conec el terreny de joc i la mena d'activitat que s'hi pot portar a terme: la del coneixement motivat i promogut per la curiositat. I quan la vida ens obliga a prescindir-ne (fet que pot passar sovint) no parar mai de fer-se preguntes.

Afirmen els experts, en general filòsofs, que tots cometem estupideses; tots som estúpids en un grau major o menor. Queda dit. Però, allà per l'any 1866 el filòsof Johann Erdmann va definir la "forma nuclear" de l'estupidesa com l'estretor de mires que només té en compte un punt de vista: el seu, el mateix que tot ho considera des de la seva òptica estrictament personal i que emet judicis sobre qualsevol cosa com si la seva minúscula visió del món fos universal, l'única defensable, vàlida i indiscutible. Igual com s'evidencia que passa als poders (i als poderosos) espanyols jutjant estúpidament Catalunya i els catalans. Per tant, com més es multipliquin els punts de vista, menor serà l'estupidesa i major la intel·ligència. Per avui ho deixo aquí perquè ara m'aniria embrancant.