Estan en la fase de negociacions. En aquest cas de negociar per formar el nou govern de la Generalitat de Catalunya i, suposem que lògicament tothom fa valer d'entrada els seus legítims interessos, siguin ideològics, doctrinaris, estratègics, partidistes, col·lectius, etc. I, si dic suposem, és perquè se n'ha traspuat ben poca cosa de tot plegat. Com ha de ser. Els qui per raons professionals, personals o en l'exercici representatiu en grau divers haguéssim viscut al llarg de la nostra vida la responsabilitat d'una negociació transcendental, sabem la importància primer de la discreció i segon del respecte constant a les respectives parts. Per tant, bon senyal és la discreció o el silenci més enllà de la negociació, el debat o l'estratègia que cadascun dels presents, representants o directament responsables utilitzin per a tal fi. Sobretot si tenim en compte que estan en la fase prèvia o introductòria, que en podríem dir. Naturalment a mesura que s'aniran marcant cada vegada amb més nitidesa els punts durs de cadascú, la tensió anirà aflorant i el temps s'estarà exhaurint. Resten molts dies encara per pactar el primer punt a resoldre que és la constitució del Parlament amb la presidència i la Mesa al capdavant. Clar que ja deuen tenir ben embastat (cal suposar) els càrrecs institucionals, el repartiment del nou govern i el corresponent projecte polític a desenvolupar de manera estrictament coordinada, tant pel que fa amb el govern de l'estat, com de la deguda projecció internacional via Unió Europea i la resta d'actors i, no cal ni dir-ho, el de la governança i gestió política del nostre propi àmbit nacional, el més sensible i delicat de tots, ara en format neoautonomista i actualment a la UVI política, conseqüència de la permanent repressió de part de tots els òrgans de l'estat, sense respiració assistida ni esperances que li pugui ser administrada.

Més quan, per si no ho tenien prou clar, arriba la fiscalia amb feridora puntualitat a tapar les petites esquerdes de suposada llibertat i d'esperançats anhels que (pobrets de nosaltres) podíem esperar els independentistes després dels magnífics resultats electorals obtinguts.

Fins aquí el panorama polític més o menys formal que ja veurem com acabarà. Anem ara al que podríem qualificar de variant convergent dels interessos estatals orientats contra Catalunya i contra els catalans. Si en dic "variant convergent" és perquè tots els poders de l'estat que ja convergien en la tàctica repressora, tant des de l'ordre judicial com del policial (i gairebé del militar), l'evidència més despietada en són els presos polítics, els exiliats i els gairebé tres mil encausats que té Catalunya amb acusacions que res tenen a envejar a les que fan les dictadures més doctrinàries d'altres parts del planeta. Obvio citar-ne cap perquè prou que són reportades gràficament als mitjans de cada dia com volent-ne contrastar la diferència amb la "democràcia plena" que regna a l'Espanya actual. Si resultaria sospitós per a qualsevol democràcia que per definir-la se l'hagués  d'acompanyar d'un pompós adjectiu, en el cas d'Espanya és més que inquietant. És tan greu l'error de càlcul de l'estratègia contra Catalunya, en la qual convergeixen tots els poders de l'estat (inclosa la fiscalia) sense pudor ni vergonya, que només l'excés del seu maquiavel·lisme infame aplaudit amb un fervor malaltís pel "mammonisne" de la majoria dels seus privilegiats unionistes que, fins i tot, les seves arrels més profundes podrien acabar desintegrant-se. Són, des de fa segles, el virus que ataca el poble català, i només hi ha un vaccí possible i esperançador: la independència. I ves que ara, la voluptuosa obsessió anticatalana desfermada més enllà de les actuals fronteres, no acabi infectant amb el virus feixista la dubitativa cambra de l'actual Unió Europea el pròxim dia 8 de març.