I han començat forts, disfressats i disfressant la greu realitat de la pandèmia i les no menys greus conseqüències socials i econòmiques amb els coneguts falsos relats del repertori discursiu de sempre tantes vegades repetits. Els mateixos que ja ens tenen avesats a escoltar. A escoltar primer i a veure com acaben en sistemàtics incompliments sempre, com si es tractés d'un malson o una nova macabra aparició degudament retocada de l'autoritarisme tants anys viscut i patit a Catalunya. 

Fins aquí, res desconegut de cara a l'intervingut jurídicament nou horitzó electoral del qual no tenim només que una incertesa total. Llevat, és clar, que l'estratègia evidenciada com a conseqüència de la seva tàctica del "Todo por la Pátria y Una Grande y Libre" i la seva tècnica d'acomplexar-nos directament, ara ja sense prevencions de cap mena, amb la plena complicitat de totes les forces espanyoles i espanyolistes presenta aspectes alarmants en relació al que, suposadament, hauria de ser un règim democràtic i de ple dret. 

D'entrada han preparat el terreny (autonomia en diuen ells) perquè l'aterratge sigui, no tan sols segur en tots els sentits, sinó espectacular per la notable concurrència de reconegudes patums partidistes. Ço vol dir, entre més coses, que venen amb el poder entre les dents, les judicatures, fiscalies i altres derivats, inclòs l'estat d'alerta permanent i activat de totes les forces en règim militar i policial (sí, aquestes també) a conquerir-nos definitivament per uns quants anys més fent fora tot l'independentisme, tant del govern de la Generalitat com de les migrades esferes administratives catalanes. Tot això i més, ben acompanyat i precedit pels mitjans de comunicació afins (que són tots amb alguna honrosa excepció) sense mencionar la clau de la caixa forta dels recursos econòmics que la UE té previstos, i que en molts casos ja s'han començat a avançar, per poder pal·liar la crisi del món econòmic i productiu, que comença a trobar-se amb l'aigua al coll. A Catalunya aquesta situació és especialment dramàtica i particularment agreujada, a més, per les decisions polítiques "irresponsablement interessades" del govern estatal, no ja d'ara, sinó de sempre. Tampoc es tracta aquí i ara de passar tot el llistat de greuges que tant ens afecten per pertànyer a aquesta Espanya ancorada sense remei ni voluntat de superació de la seva ancestral animadversió a Catalunya. 

De tota aquesta malèvola i furibunda (sí, tal com sona) situació, només en podem extreure una síntesi categòrica: el reconeixement a la nostra condició de nació. Si no fos així, no jugarien tan fort a la nostra contra. Ells tenen molt clar que som una nació, més clar que no pas ho tenen alguns dels nostres, que per això segueixen fent la viu-viu i plantejant ximpleries i collonades que sempre acaben igual: malament per a Catalunya, per als seus legítims interessos, i, òbviament per als de tots els catalans; tots!

A tot plegat hi han posat un nou protagonista, o no tan nou depenent de com es miri, una mena de salvador. Un professional de la política partidista o, més ben dit, de la xarxa que se'n deriva. La seva trajectòria és pública, o gairebé. Hom la pot trobar amb relatiu esforç. La nació espanyola acabarà agraint-li els serveis prestats. La nació catalana està per veure com la pensa tractar, però no cal ser gaire perspicaç per avançar que en negarà públicament l'essencial condició de nació. Això només ha fet que començar...