No volia pas, però he hagut de sortir al balcó per mirar què passava al carrer. Hi surto moltes vegades, potser massa. Em renyen perquè fa fred, però jo no el sento, i allà m'estic, embadalida resseguint la façana de la casa del davant, o pensant què deuen pensar les sinyores que van a pintinar-se a la perruqueria. És ben estrany que no els molesti l'auló de peix del magatzem del costat... o potser els inspira el sopar o el dinar de l'endemà. Qui sap el que els passa pel cap, a les clientes de les perruqueries, i a ma mare. Damunt mateix hi ha un bloc de pisos, vull dir de pisos antics, dels que tenien tota la claror segrestada al menjador, i anava minvant a mida que te n'allunyaves. Aquelles cases de llogateres de cognoms castellans, que entenien el català a força d'escoltar-lo, que parlaven en andalús i em fascinava com s'empassaven les esses al final de paraula, com qui agafa aire per cantar. Jo, quan m'hi feien anar, escoltava amb molta atenció, no fos cas que trabuqués una paraula per una altra i em calgués traspassar aquell passadís ple de postals emmarcades en símil fusta, de llocs suposadament turístics, i amb els narius plens del dinar que feia dies s'havien cruspit, tornés al davant, i des del balcó mirés de fer-li entendre que era una "brusa", i no "russa" allò de què parlàvem. Com que jo vivia –és un dir, feia estada o dormia o somiava– ben a prop del balcó, hi sortia amb totes les excuses probables: una cançó, uns resos evangèlics, una grua, unes dones cridaneres. Els resos venien del 2n pis de l'edifici del davant, en una època en què la religió m'era antagonista i alhora reflex d'adolescent. La llum es tornava or quan ells feien soleàs i bulerías, i jo no volia entrar a casa, per si l'alegria se'm perdia entre les costures de les samarretes virolades sense mànigues. A dalt no hi vaig veure mai ningú: si llegeixes això, fantasma del passat, perdona'm per haver-te oblidat al 3r pis de la meua memòria infantil.

"Ves a buscar patates. Et dono 25 pessetes." No en recordo el nom dels propietaris, però sí la disposició dels elements a la botiga, i aquella olor de ranci i terra antiga que portava a casa en una cistella, "recorda tornar-nos les ampolles de gasosa" i, bo i recitant els encàrrecs i el canvi, travessava el carrer amb patates de bombolles i monedes petites per a mi, "t'has quedat el canvi, Montse?" Em feia gran si se m'oblidaven darrere les matrones enormes –a parer meu– que volien formatge ratllat del de crosta groga, i aixecava la veu, només la necessària per al clam del producte, fins a la sortida a l'aire i les ànsies de domicili conegut.

Sortir, sortir! A l'Spar de la Senyora Julia, a buscar lleixiu i sabó de rentar, i galetes per esmorzar i magdalenes –quina lentitud, la manera d'enfonsar-les a la llet calenta–, pals de fregar i baietes. Astorada de tot el que allà ens podíem proveir, cofoia de no descuidar-me res, el breu camí a casa consistia a no ensopegar amb la càrrega encomanada. Tornava el guerrer a la batalla domèstica de pols i neures...

"Ara entro, mare!" Friso per la propera comanda. M'han dit que vagi a comprar mitges a "La reina de las medias". Quan en surti, igual ja han canviat de govern. No acaben mai, les sinyores, de demanar coses...