Per a la meua filla, que farà 22 anys el dia 22 de desembre

L'agafo entre les mans i el miro, embadalida. Ets tan menut, i peses tan poc… Abans he agafat l'aixada –o el caviguet, que no volen que parli de poble, ves què diran– per arrenglerar unes escaroles, i sentia el seu cant, agut i dens, colar-se fins als timpans i més endins. Tota jo volia aturar aquell moviment frenètic per esbrinar d'on venia aquell so breu i tendre, però no podia, havia de fer escaroles i mongeta tendra i pataques, que no sigui dit que m'he tornat gandula i ves què diran, si em veuen aquí parada, com les aspres dels tomàquets, palplantada aquí entre aquests moniatos que sempre em diuen el mateix quan em veuen treballar. "Que poqueta cosa ets, i com m'agrada que vinguis a veure'm."

Les auberginies al foc, que bones són, i com m'agraden les aulives, però no és encara temps, que no fa prou fred. Vine, asseiem-nos aquí, al pedrís desgastat, que amb aquest solet ens refarem de la gebrada del matí. Que poqueta cosa ets, i jo en canvi soc tan alta. Diuen que soc una desmanegada, que no semblo pas dona i tampoc duc sostenidors. A tu no te'n fan posar, oi? No els podries pas aguantar entre les plomes, i com te'ls cordaries, eh? Ja tens proutes preocupacions i fenya com saber la copa i la mida del pit. Quan me'l miren fixament els trec la llengua per damunt la mascareta, i els dic ben fort "què mires, carallot!" que els gats del carrer s'espanten. Tu ets tan rebonic, i agosarat. Encara guardo un bocí d'entrepà d'esmorzar. Me l'he fet de pa de llavors, perquè les coses petites són millors que les grans coses. Deixaré les molletes aquí. Són totes per a tu. Bon profit…!

Ahir, sats?, va entrar una aranya a l'habitació. T'hagueres afartat, era grossa, grossa! En tinc una de tatuada a l'esquena, perquè les aranyes s'emparren per les parets i no fan siroll, escolten el que volen i es mengen les mosques fastigoses. Jo també me les menjaria, si no fos que de vegades m'oblido que soc aranya i dona i alta i pengim-penjam, tot això diuen que soc. Les aranyes porten les criatures empegades a l'esquena, i tampoc ploren ni ré, ni quan tenen gana. La mare em deia que jo no plorava mai. Jo no m'ho crec. Ho diu perquè em vol fer forta, com les aranyes de la paret del meu quarto. 

Quan arribi l'abril marxarem junts. T'hauràs de fer fort, i venir cada dia a espigolar de la meua manduca, però jo et deixaré fer i canviaré cada dia de menú: pataques, segó, lli, virolles de pollastre. Des de Nadal que noto unes fiblades a l'esquena i a les espatlles, diu el pare que són com aspres blanques, de pollancre, que em fan parar recta. Em feia molt de mal l'esquena. Goita! Si les bellugo, les espatlles, molt fort i ràpid, ja em puc elevar una miqueta de terra. Hauré de practicar per al dia que surti d'aquest hort. Alego hi arribarem, ja ho sé, he de tenir paciència...

Ja és hora de migrar. Són les 2 del migdia del dia 22. L'oratge és correcte, noto els corrents a les ales. Ha arribat el moment, sé cap on anirem pels camps magnètics! Veus aquella dona en aquell terrat? És la meua mare, està covant un ou. Ella no sap que a l'ou també li sortiran ales, el que passa és que no se'n recorda.