Per al Gerard Capitán Oriola, que ha donat testimoni de la Covid amb un vídeo esplèndid

He crescut amb persones / llibres arreu. Els pares en tenien, ells me'n presentaven / deixaven. Amb els anys encara en tinc més. N'he escrit dos / N'he parit dos. Visc cada minut que els descric. Me'ls enduc a casa per fer-me feliç: la lletra / vida que es paeix fa saó. Ja sé que m'he precipitat, ja ho sé; ells no saben què diré jo de tu i dels llibres. 

No ets allò que assoleixes... Ets allò que superes. 

CARA A: Tot comença amb un desig de paper a les mans. Vols fer grues d'origami, vols que les barques s'apoderin de la banyera que no tens, vols somiar i plorar i deixar de pensar. Al portàtil has deixat una ressenya a mig llegir, perquè tanta gent que en parla no pot equivocar-se; l'acabaràs abans d'anar a dormir, i demà, així que la Vida posi els carrers de bell nou, tu seràs a la llibreria. Hi seràs net i perfumat, amb el cor a les mans, desitjós d'aventura i de resseguir amb els dits les línies del futur que passen en tombar cada pàgina. "Calla, cor, que et delataràs. Calla, que ja som tu i jo, només!" T'enduràs el desig a casa, i el posaràs en llocs visibles per a la seua admiració i lectura. Quan ningú et miri el voldràs olorar, i hauràs triat el millor punt de llibre per a ell. "Quin goig que ja siguis amb mi...!", li diràs fluixet abans de tancar els ulls a la primera nit. 

CARA B: Mira, vull explicar-te què vaig dir als periodistes quan estava a punt de sortir de la llibreria amb el llibre de la meua vida –el que els meus pares obriren el diumenge 20 de desembre de 1981–, tan ben escrit: "Les he passat putes. Vaig estar intubat. Vatres, que us reuniu de 15 en 15 al camp i als carrers, els que fumeu compulsivament, els que us queixeu de tot i de tot desconfieu, poseu-vos la mascareta. Protegir els altres no costa res. Respecteu els que ens estan ajudant, la vostra família i els amics. No costa res no ser egoista. Això que fan els metges i especialistes, els estudiants en pràctiques, no tinc prou paraules d'agraïment. Se la juguen cada dia, cuidant-nos i estant en contacte amb els malalts. (Tus i es col·loca bé els tubs d'oxigen al nas) Dos sustos, gent, he tingut. Dos cops que em vaig veure des de fora, però em van tornar al cos que tant estimo. Aquest cos que no responia, s'ofegava i vomitava sang. Vatres us en rieu, no hi doneu prou importància... (S'empassa saliva) Que la UVI no és cap broma, que hi he passat 4 dies... compta'n les hores, ara compta'n els minuts... Ara ja puc parlar i em puc començar a moure, he millorat força. El personal de neteja em treu un somriure cada vegada que entra a netejar. M'animen. Ells i elles, que poc veiem, si no parlen, mai en sabrem la veu o les pigues a la cara. (Darrere seu pita un monitor que regula l'oxigen.) Em sento molt mimat, m'estimen i s'estimen la feina i els que som aquí dins."

CARA A: No tragueu la tapa dels llibres. Les lletres que hi ha estampades no són capaces de composar-se soles, sense l'ajut dels que les han escrites, sense els editors, sense els correctors. No alliberis els llibres on hi ha humitat, sota la pluja, amb els fongs d'altres llibres. Ventila'ls, Si no ho fas, cap d'ells sobreviurà. Els humans som com els llibres: confia en els continguts, però estima'ls, també. Ara que tens tot el temps del món, pensa en el que va dir el Gerard Capitán: "S'ho poden endur a casa." Llibres, tots. La Covid, millor que no hi entri mai.