Com a metàfora em sembla prou escaient. Tot cap a Madrid i, mal que mal, que la via sigui ben àmplia. A Madrid en saben molt de vies àmplies, i d'estretes també, és clar. Saben de tot i més, deu ser per això i més coses que tenen tots els poders allà centralitzats, inclosos els poders fàctics de sempre més uns quants d'associats de per vida, però que no circulen en cap sentit per les vies ordinàries per àmplies que aquestes siguin; en tenen prou de moure's entre els ministeris de torn, cosa que fan amb la màxima seguretat, plena solvència i llur tradicional parafernàlia. Perquè els amos són els amos i els súbdits ho han de notar. I també, per què no dir-ho, amb la impunitat que la seva privilegiada interpretació de la Constitució els atorga, ultra comptar amb el vistiplau de qui n'ostenta el monopoli interpretatiu de tot l'ordre constitucional com són el Tribunal Suprem i qui l'acompanya: el Tribunal Constitucional. Davant d'un desplegament tan imponent de poder i de poderosos centralitzat al peu de la descomunal centrifugadora de tota mena de recursos que mai para, sigui per terra, per aire o directament des de les costes que donen a mar, no capeixo per on pensen "fer passar" la suposada "via àmplia", ni que sigui metafòricament, els autors de la publicitada brillant pensada. 

Vull repetir el primer paràgraf de l'article publicat la setmana passada perquè crec que mai hem d'oblidar allò que vam ser, tots junts, capaços de portar a terme; no ho podem oblidar, passi el què passi d'ara endavant, perquè amb visions i arguments com els que comencen a florir aviat podríem perdre la brúixola dels nostres drets i llibertats nacionals tapats per tanta floramenta; en poques paraules, la pròpia autoconsciència, àdhuc la dignitat de tota la ciutadania de Catalunya. Per tant no podem oblidar mai el que em permeto de tornar a recordar: "contra pronòstic, l'1 d'octubre del 2017 vam obtenir una victòria democràtica (i sobretot, ètica i moral) sense precedents que, més enllà del seu no reconeixement polític estatal i internacional, es va poder veure entrar tot un poble en l'escena de la Història: vam obrir els col·legis electorals, posàrem urnes i paperetes, vam votar i vam defensar pacíficament les urnes amb una valentia i un coratge exemplars" i afegeixo: aquell dia, com un sol poble, vam exercir el poder; fràgil potser sí, però ferm, socialment d'una amplitud extraordinària, popular, solidari i autènticament sobirà. I l'Estat va protagonitzar la violència perquè no va voler (ni saber) trobar cap més via que no fos la que va portar a terme, que va seguir portant a terme i que encara, a base de repressió, d'injustícies i venjances segueix portant a terme sense descans. Les vies per les que ho fa són de sobra conegudes i, segons diuen els més entesos, segueixen patrons semblants als de Turquia, Polònia o Hongria. Poc a veure amb la resta d'estats membres de l'actual UE. Amplitud la que vulguin, però ves cap a on ens volen fer anar amb tant de franquisme, feixisme, militarisme i tot el sumsum-corda que cada dia se sent més nostàlgic i alliberat.