Tot i que, contra pronòstic, l'1 d'octubre del 2017 vam obtenir una victòria democràtica (i sobretot, ètica i moral) sense precedents que, més enllà del seu no-reconeixement polític estatal i internacional, es va poder veure entrar tot un poble en l'escena de la Història: vam obrir els col·legis electorals, posàrem urnes i paperetes, vam votar i vam defensar pacíficament les urnes amb una valentia i un coratge exemplar. 

I, malgrat la presència mai vista de forces policials (disposades a tot) vingudes de tot Espanya i el desplegament intimidatori dels màxims dirigents de les forces de l'Interior i Defensa, inclosos tots els moviments tàctics preceptius i preventius d'ordre militar (virtualment reforçats amb tota mena de detallades aportacions de la mobilització del seu arsenal amenaçador i comminatori) al qual només va mancar l'ordre definitiva d'acció general i poca cosa més: es pot ben afirmar que el poble català va arribar a posar l'Estat contra les cordes. 

Però, inesperadament, amb sorpresa o com vulgueu denominar-ho, en qualsevol cas davant l'estupefacció general, el president Puigdemont al davant i en nom del seu govern actuà en la declaració a què obligaven les urnes "i en va suspendre immediatament els efectes". Ara ja sabem, pels diversos relats que s'han fet públics, a què va obeir aquell posar i treure que, lluny de ser una maniobra controlada, responia a un atac de pànic, més o menys generalitzat dins del govern i afavorit per diverses persones i sectors dels nuclis d'influència, directa i indirecta (falsaris interessats inclosos). 

Jo tampoc entraré a discutir si el govern havia previst o no la possibilitat d'una reacció violenta per part de l'Estat a través de les seves forces policials i armades. Tot i que, en qualsevol cas, es fa difícil d'admetre una ingenuïtat tan gran en persones que coneixien sobradament el tarannà de l'adversari. Certament l'alternativa a tot plegat seria massa cruel per insistir a burxar en la ferida. El fet és que ho varen avortar tot al moment de néixer, amb què, malgrat tot, l'acatament total i sense possibles reserves del 155 de màxims, sobredimensionat amb més dels seus perniciosos, profunds i letals efectes dels quals ja preveia la seva lletra, però no pas l'esperit que se'n podia esperar, era un fet. 

Més enllà del trist i nefast panorama resultant, s'ha pogut comprovar com a partir d'aquell moment que podríem definir de punt de partida central de la desfeta, amb la bifurcació històrica per decisió –estrictament personal– de l'exili o l'empresonament, va començar un nou ordre polític (si se'n pot dir així) a Catalunya. Ningú no pot dubtar que en aquell moment es van i ens vam dividir i que d'allí parteixen si més no els orígens d'aquest lamentable panorama de desunió general al qual ens trobem abocats. El fet de no romandre units és greu i pot reportar conseqüències molt més greus encara. N'hauré de parlar pròximament, no pas perquè en pugui saber més, que no en sé, sinó perquè em preocupa i molt.