És fàcil de recordar perquè és relativament recent, aquella vorera, suposadament de l'Eixample barceloní que, de forma enigmàtica, uns peus ben calçats en trepitjaven els panots amb què estava enrajolada. Fou la posada en escena del senyor Manuel Valls, prèvia a l'anunci oficial de la seva candidatura a l'alcaldia de l'ajuntament de Barcelona. I el panot es va convertir en el seu símbol publicitari i promocional. Jo suposo que, gràcies a aquell disseny tan entranyable, reconegut internacionalment com un element urbanístic notable, els seus assessors de campanya, apel·lant al sentiment dels barcelonins vindrien a potenciar l'empatia amb un candidat que, tot i els seus vincles originaris, era caigut pràcticament del cel. Això, i que era clarament d'esquerres donada la seva rellevant trajectòria política exercida en les més altes instàncies governamentals de la República francesa. Però, tanmateix, d'acord amb els resultats finalment obtinguts, va començar amb una mena de deriva les conseqüències de la qual són ben conegudes per tothom. Ho va alterar tot amb connivència amb l'unionisme espanyol i a base d'unes manegades clarament anticatalanes. Si més no antiindependentistes, antireferèndum i en contra de les llibertats anhelades per la majoria dels electors barcelonins. És evident que el panot i el que estèticament (i sentimentalment) representava no en va tenir pas la culpa. Si de cas en va ser la víctima simbòlica i probablement més degradada, perquè políticament el candidat electe va acabar cagant-s'hi, igual com fan alguns gossos amb la permissivitat de llurs amos. O quan certs demòcrates es projecten en "una democràcia de merda" que diria l'Ovidi Montllor. I, fins ací la història del malaurat panot. Que m'he permès recordar ara que comencem a caminar cap a unes altres eleccions. En aquest cas estrictament autonòmiques, tot sigui dit.

Posat que ja ho he apuntat aprofito per llençar quatre detalls al respecte a títol merament d'estricta i pausada reflexió. Una primera constatació que podem fer ara que han imposat alguns dels partits independentistes d'anar per separat i que ja han començat a desplegar llur prevista estratègia al respecte, ací i a Madrid –fet aquest que mereix una anàlisi més profunda que penso fer properament– donant-li el govern a l'Estat sense que aquest hagi donat encara res a canvi. Res de res, o com a molt alguna més d'aquelles promeses les quals mai s'han acabat complint. Mentre que a Catalunya la repressió no s'atura, al contrari, va a l'ample i es mantenen sinó creixent les espectaculars prospeccions policials, les acusacions, la persecució, l'odi i l'acarnissament.

És impossible de mantenir íntegrament els respectius programes polítics davant el desastre de la pandèmia com la que estem vivint. Encara que alguns amb les veles desplegades posin rumb a Madrid. Aquí, primer de tot seguim patint per la pròpia vida. I pels nefastos efectes humanitaris, socials i econòmics que, a Catalunya en concret, es veuen doblement agreujats per culpa del nefast imperialisme espanyol. Digueu-li unionisme patriòtic, règim borbònic del 78, o com vulgueu. Però fa temps que Espanya s'està rearmant intel·lectualment i reactiva els seus discursos patriòtics, la xenofòbia anticatalanista i les seves tragèdies i deliris imperialistes compartits per tots els poders fàctics (poderosos inclosos) amb la vella guàrdia socialista i els seus barons que també s'apunten als agressius discursos de PP, Vox i Ciudadanos, sense menysprear les inquietants declaracions dels 73 militars d'alta graduació –ara ja jubilats– afirmant que comparteixen absolutament els postulats de Vox. Davant d'aquest panorama polític, tan poc afalagador, els activistes de la desunió s'han desplegat a exercir el seu alliçonador apostolat. Alliçonador i molt trist perquè no volen que puguem ni sentir nostàlgia del futur. Pactes i aliances? Quins, quines i amb qui?