L'Estat espanyol és una de les patologies més fàcilment reconeixible dins de la Unió Europea. N'hi ha d'altres, però que no amaguen aquesta. I si la UE es fa aparentment (i sorprenentment) la sorda en relació amb la «causa de la independència dels catalans» podria ser perquè aquesta no fos la porta més adient a què hauríem d'haver trucat. Però, en canvi, la nostra lluita, pacífica i democràtica sempre, ha de passar (haurà de passar) inevitablement per l'enfrontament real i evident de nació contra nació. I no és cap nou paradigma. És la base fonamental d'on s'origina tot el conflicte i l'independentisme hi hauria de posar tota l'atenció i probablement sigui cap a on dirigir i maniobrar llur futura estratègia. Europa sap que una lluita d'alliberament nacional "no es tanca mai si no és amb la independència o l'extinció de la nacionalitat" com afirma l'erudit Joan Ramon Resina. 

Picar ferro fred en temps d'una pandèmia greu no deu ser pas convenient ni recomanable. En política tampoc, i pot ser que encara ho sigui menys, de prudent i per tant, de recomanable. Però Catalunya hauria de tenir ben present sempre on té el ferro fred que ha de picar i picar com si d'un càstig es tractés, més que no pas d'un exercici sensat i amb certes garanties d'un hipotètic esperançador futur. Picar ferro fred és molt sorollós i pot no portar enlloc, llevat, és clar, a l'exercici inútil i perniciós del soroll. A això tristament es dediquen alguns dels nostres polítics acompanyats de determinats intel·lectuals i pensadors. I amb aquest exercici (o joc) no eixamplaran cap base social ni de res que s'hi pugui assemblar. Tret de fer molt soroll i provocar grans enrenous sense aconseguir res de substancial, ni per a la causa de la llibertat nacional, ni per a la greu problemàtica econòmica que fa temps que embarga el país i la majoria de la seva gent, ara definitivament agreujada per la pandèmia que patim.

Tampoc avançarem a base de fabricar (i posar) etiquetes. La més grossa de les quals ja la portem ben clavada a hores d'ara: la de marxar desunits. Els uns picant ferro fred i els altres volent furgar la clamorosa esquerda que l'1-O del 2017 va provocar a l'ignominiós mur anticatalà de l'Estat espanyol. Els murs no cauen perquè sí, llevat que, a més de patologies estructurals (algunes de molt velles, de fet, històriques) i d'altres de sobrevingudes puguin adquirir l'oportuna rellevància i esdevenir així determinants sigui pel progressiu enderroc, per la total desaparició o per la poc recomanable reparació, sigui amb voluntat temporal o amb pretensions definitives. La metàfora pot no ser la més encertada, però, el nostre mal va per aquí.