«Què pot cridar un home que creu en la raó? Només pot cridar una sola cosa: passi el que passi i m'ensenyin el que m'ensenyin, tot això ha de tenir una raó»

Gilles Deleuze

Som a tres mesos d'unes altres eleccions autonòmiques i sembla que aquí no hagi passat res. Res transcendent s'entén, llevat, és clar, de la ignominiosa pandèmia del malparit coronavirus que ha enviat als cementiris multitud (a Catalunya uns 15.000 i a Espanya no ho tenen clar del tot) de ciutadans, familiars, amics, parents, veïns, mentre que a molts d'altres també els ha segat la vida personal, social, professional, empresarial, àdhuc el seu benestar més bàsic i humà se n'ha vist (i se'n veu encara) atacat, alterat, desbordat i, en molts cassos esmicolat. Molts, amb un present negre i un futur fràgil ben poc esperançador. Ultra si pensem seguir mastegant, vivint, lluitant i negant els nostres drets i valors culturals, històrics i humans, subjectes a la plena i estricta condició de servents d'un poder "autonòmic" que emana d'un estat polític hostil disposat a negar-nos, enganyar-nos i fotre'ns a pèl i a repèl. No és una qüestió subjectiva; els fets i la realitat parlen sols.   

Però, a Catalunya han passat més coses, més fets també greus, alguns de molt greus, com injustícies, agressions i repressions sobretot d'ordre policial i judicial que, malgrat la tètrica situació que vivim aquí i arreu en general a causa de la pandèmia, no han deixat de subsistir i de burxar com si d'un mortal enemic es tractés tot allò que suposadament fa o deixa de fer l'anatematitzat independentisme català. En definitiva, sobre els independentistes i tot allò que els és propi a moltes de les persones que hi creuen, que creuen en la democràcia, en el respecte a llur dignitat i en el dret a la llibertat i a la solidaritat efectiva en tant que necessitats fonamentals i com a conseqüència del principi d'autodeterminació contemplat en la Declaració Universal de Drets Humans. No sols per això, sinó perquè està reiteradament (des de fa segles) demostrat que Espanya i la seva peculiar unidad ens vol i manté en estat de severa colonització. És a dir, tot plegat ens porta a considerar que ha arribat l'hora de treballar i lluitar políticament per defensar els nostres drets com a minoria nacional catalana de manera principal, directa i per davant de qualsevol altra reivindicació per legítima que ens pugi semblar. Estem en greu perill de desaparició; aquesta és la crítica realitat. I és el que vol l'Espanya oficial; la del gran i exclusiu poder. La mateixa que s'ha anat degenerant amb un absolut menyspreu i manca de respecte pels valors i el compromís democràtic. Ací és on hem de posar la mirada perquè és on hi ha la llum de la nostra realitat si de veritat volem una república democràtica.

Tanmateix, amb tot el conjunt d'aquesta dura realitat, romanc ben lluny de qualsevol possible "pensament màgic" d'aquell que tant se'ns acusa a molts independentistes. Sobretot quan qui ho fa és perquè ja no té respostes mínimament rigoroses a les qüestions que hom planteja. Però tampoc puc acceptar que qui ha reconegut que la Generalitat només pot "tapar forats" econòmicament parlant, intenti fer-nos veure en referència a les pròximes eleccions, que el temps va màgicament endavant. Doncs no, senyor. El temps som tots nosaltres, és el país i la seva gent, no només els partits polítics i llurs futurs candidats més les propostes que pensin fer.