Posem que tens l'ocurrència d'anar a escoltar música a un auditori. Sí, heu llegit bé, música i auditori. Una temeritat, vaja. Qui sap quins perills t'assetjaran, allà dins, i quins temors abans no explicats et poden assaltar sense que ho puguis preveure: una il·luminació, un sentiment desconegut, potser una emoció en allegro moltissimo. 

Per anar a un auditori, primer et cal saber on cau aital lloc. Si fas anar el Sant Google, segurament et donarà unes indicacions en forma de lletres i números. Guarda aquesta mena de rifa, perquè et portarà a l'indret en un dir presto, o prestissimo, si l'ordinador funciona amb 5G. Després, posa al buscador aquest lloc, i mira d'encertar l'any de la programació, perquè "any de la Covid" no crec que doni cap resultat. Ep, que no ho sé. A continuació, llegeix bé el programa. Algunes obres et poden agradar molt, i estar previstes per un dijous a les 8 del vespre. Porca miseria, tens una classe de teatre. A veure els altres dies... interessants, llàstima que tots –els dies de concert– costen 25 euros. No podrà pas ser, et dius en veu alta. Recordes que et vas fer la tarja d'amic de l'Orquestra, i t'alegres una mica, et faran descompte. Hallelujah! 

Tot seguit, sense tenir temps de pensar molt, s'ha de reservar el concert en qüestió. Ai, en quin moment has pensat a fer-ho... T'adones que la vista et fa la guitza quan, a la pantalla de l'ordinador, et demanen que triïs si platea o amfiteatre. Opera seria. Et decideixes pel segon, i amb la perspicàcia genètica de ta mare, veus que has de triar per colors: verds, si estan lliures; vermells, si no. Tries les butaques amb andante con moto, no fos cas que te les prenguessin. S'obre la finestra de pagament, ai, piano subito, que tens la cartera al rebedor, i la tarja dins de la cartera. Pagues: et queden 25 euros per acabar de passar el mes. Opera buffa. 

Con bravura, ataques el parquímetre i fas la cua pertinent perquè t'han de mirar les entrades al giny del Gmail. Deciso i expressivo, puges a l'amfiteatre i t'asseus on vas triar. Es tanquen els llums i apareix el director. Després del primer poema del rapsode, un largo –probablement no buscat però ben real– et posa un nus a la gola i llàgrimes a dins la mascareta. Han triat un poema de Màrius Torres que acaba amb els versos "El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;/ torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare." Tu, que ets mortal i te'n saps, plores sense posar noms als que ja no tornaran. 

PD. Aquest article vol ser un joc i una abraçada per a l'Auditori Enric Granados de Lleida. El concert al qual vaig assistir, el passat 18 d'octubre de 2020, es titulava In Memoriam (concert en memòria de les víctimes de la Covid-19).