Aquella claror de novembre

Aquella claror de novembre
Aquella claror de novembre | Jonas Smith on Unsplash

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

M'avanço als dies curts, a la matinada que no escalfa, a les branques humiliades sense ocells. M'avanço al mes que no és blanc si no neva, al mes que no desapareix si no hi ha boira. 
Hi ha coses que s'acaben, altres duren molt de temps, les més comunes tenen vides de mitjana durada. En aquests assumptes, les frases de saviesa popular acostumen a calmar l'esperit, per bé que el remordiment ens recorda que l'afecte ens les vincula, i les vol portar al seu lloc. No hi pertanyen més, em temo. No crec que m'equivoqui gaire si els ulls que ressegueixen les línies d'aquest article pensen: el tema és els que se n'han anat (abans d'hora). Teníeu raó. 

No us parlaré dels que se'n van anar per culpa del càncer. Ni dels que la Covid va enganyar per viure en altres llocs, més difícils de trobar. Us diré ben poca cosa dels que no van superar la mort dels que estimaven, i a ells la Parca també els va cridar, un mes després. Però sí dels cementiris que es guarneixen per acomboiar la pèrdua. 

Heu anat mai a visitar aquests llocs? La llum s'hi fa més violenta, sembla voler fiançar-se contra la concepció malaltissa de la foscor, es torna material i gust per a la dispersió de la ment. Flors que rebenten i esclaten de colors vius, branques encara prou resistents a les gebrades incipients, fulles rebels i tendres sota els peus. Una vegada vaig aconseguir que unes flors renasquessin per la meua tossuderia a desproveir-les de fullam innecessari. Creia que es dreçaven com a mostra d'agraïment quan me n'anava. Entre les pedres, les ortigues em prenen els mots mai dits a les cames, i veig la verdor que creia impossible de recrear. "No ets dels que cedeixen sempre, oi?" Una font assecada contra la voluntat de l'aigua m'alliçona dels perills de llençar desitjos en llocs inadequats. 

Quants em van precedir per arribar fins a la contemplació? Mestres, capellans, devots marits de desconegudes mullers... Les dones s'assemblen, hi reconec rastres de genealogia pareguda: cosines segones, potser. Els nassos resulten rodons i xatos, aplanats cap a les galtes. No hi ha bellesa en la foto perdurable, només desig tossut de romandre fidel al cognom en el registre. Els vestits que foren adients per a les festes ara són rastres de moda antiga, testimoni de sastres de procedència local. Ningú no ha posat una fotografia de cos sencer. Importa més la cara que el coll, més el coll que l'escot. Als homes la corbata els molesta. Quan me'n vagi, segur que se l'afluixen.

Tot cementiri recorda un claustre. El recinte és quadrat, hi ha un porxo circumdant, herba, aigua, pedra on seure i reposar. Les tombes també són claustres, llocs tancats on deixar la vida dels que hem estimat. Vindran mans febles, de venes grosses i unflades, que posaran lluentor als vidres. Durarà poc, la claredat. 

"Tancat per sempre", deia una tomba. A dins, les flors s'havien momificat. Qui ens explicarà la seua olor?

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article