Podria passar, al pas i amb les expectatives estratègiques que per ara podem observar, que els qui ho puguin veure per edat –l'any 2047– celebressin el trentè aniversari de l'1 d'octubre del 2017, ja que aquesta data hauria quedat per sempre més en la nostra memòria, suposadament. És evident que aquesta ficció que faig voldria dir que no hauríem arribat a ser independents, perquè si així fos, aquest dia s'hauria instituït oficialment Festa Nacional de Catalunya. Fins aquí aquesta ficció que he fet volar fins a fer-la aterrar vint-i-set anys després. En l'horitzó de tota aquesta llarga trajectòria no he pogut veure, si més no per ara, cap punt més oportú per aterrar-hi. 

De fet, avui, a part dels presoners polítics, els socials, els exiliats, la multitud de represaliats que tenim i la permanent repressió que patim, només veiem horitzó i no sabem ni a quina distància el tenim situat ni quines són les vies o els camins polítics per on hem de transitar per arribar al ple assoliment dels drets i les llibertats del poble català. 

Culpa del règim espanyol del 78 i/o de l'ancestral perversitat de l'ADN dels poders espanyols? Culpa dels nostres polítics en general? Culpa de la situació internacional actual i de la UE en especial? Culpa de la pandèmica Covid-19? Culpa de qui o de quins, si persones, grups o col·lectius? Jo no ho sé, però espero que els nostres responsables polítics hagin analitzat degudament tant les nostres debilitats i amenaces com també les fortaleses i oportunitats.

Però, tanmateix, també penso que s'haurien de mirar tot el que es va fer l'1-O del 2017 i tot el que va representar, d'una altra manera o, millor dit, no precisament com uns historicistes i molt menys com uns venedors de futurs. Sobretot de futurs incerts. Eteris i boirosos. I haurien d'estar per damunt de tot disposats amb total fermesa a superar aquesta falsa i perillosa autonomia, indigna per a Catalunya i la seva gent. Per tant, mai allunyats de les necessitats del país ni, tampoc, del mandat real i ben present del que va significar i significa l'1-O malgrat els alts i baixos succeïts dins dels tres anys lamentablement transcorreguts. 

Comparteixo la tesi que el mandat de l'1-O no s'ha de renovar; que no cal plebiscitar-lo. No sols per compartir-la, la tesi, sinó perquè també és la meva. El què cal és complir-lo, el mandat, ja que demana d'aquella gran decisió sobirana adoptada en segles per la nació catalana. I qui no s'ho cregui que se'n vagi a viure o, s'hi quedi, a Espanya, perquè aquí hem de seguir i seguirem lluitant. És el que molts esperem i desitgem perquè Catalunya no vol, ni pot, ser més una comunitat autònoma espanyola i prou. 

Per acabar em plau recordar el que Schopenhauer va dir: "Tota veritat travessa tres fases; és ridiculitzada; violentament confrontada i finalment és acceptada com autoevident." I, la meva pregunta és: en quina fase diries, amic lector, que ara ens trobem?