Diria que perseverant és com s'aconsegueixen i, de fet aconseguim, portar a terme la realització –en termes generals– dels nostres objectius i compromisos personals, familiars, professionals, socials, col·lectius, etcètera, etcètera. Això que dic, amb una intensitat o altra és vàlid per a tothom i, lògicament, l'acció, estratègica o no, es produeix sempre en grau divers segons les conviccions, els valors, les habilitats, l'estil i l'eficàcia de cadascú. Ho dic en aquests termes perquè la metàfora que penso fer servir sigui més entenedora per a tothom.

L'independentisme català des del seu àmbit polític sembla que no sàpiga com jugar la partida amb l'Estat del qual ens volem independitzar. Per ser més precisos diria que més que ens vulguem és que necessitem separar-nos si no volem deixar de ser qui i com volem ser. Si no volem seguir essent un poble ocupat i de súbdits colonitzats, fiscalment espoliat i amb la dignitat permanentment atacada i menystinguda. De fet, ens neguen drets fonamentals sense miraments ni respecte. No m'estendré en el desgraciat i paorós memorial de greuges dels darrers 300 anys. Temps tindrem per a fer-ho més endavant, sobretot perquè caldrà passar balanç de tot el que hem perdut durant aquests tres segles a mans dels poderosos i arrogants castellans i la nefasta Castella.

Ara som on som i, segons el meu modest punt de vista, siguin quins siguin els partits polítics elegits per dirigir l'Estat espanyol, la nostra realitat no canvia ni canviarà mai: ells són els amos, el sistema és el que ells van imposar i que tots els ciutadans de Catalunya per desgràcia coneixem sobradament i patim constantment. Però, tanmateix, podem observar com tota aquesta Espanya que ens reté, ens colla i ens nega, presenta unes subtils esquerdes (per a mi més que ben definides) en tots els seus fronts institucionals, especialment en els d'àmbit internacional. És tot el bloc nacional espanyol que des de fa temps s'ha començat a esquerdar. Té moltes esquerdes; irreparables i irreversibles, i només hi ha una forma de tractar-les des de la posició dels nostres legítims interessos. Penso que farien bé els nostres estrategues de fixar-s'hi per veure on i com han de persistir per definir una estratègia com la que qualsevol picapedrer faria servir en el seu treball quotidià. Un servidor que per raons professionals vaig conèixer i practicar com hom podia partir, a la pedrera, al taller o a l'obra, una roca o un bloc de considerables dimensions només amb el mall o la maceta, un cisell, un punxó i quatre tascons, això sí, sempre després de molts cops i cops, cinquanta, setanta, noranta... sense apreciar una esquerda clara, venia el cop noranta-u i noranta-dos que podia ser el cop de gràcia i l'esquerda s'obria definitivament. 

Aquesta és la metàfora que podria definir la meva reflexió sobre el concepte de perseverar.