A tall de mer recordatori i només per tenir ben clar qui tenim al davant, hem de pensar sempre que ens enfrontem a una Espanya que és un Estat imperialista amb derivades imperials fàcils de constatar. Van des de l'obsessió centralista, tant implícita com explícita, passant per un militarisme fortament armamentístic, unes extenses forces policials profundament invasores (recordin les prospeccions sistemàtiques i el seu domini de les clavegueres estatals) i repressores sense ètica ni moral com ja vam prou bé comprovar l'1-O de 2017 i posteriors, fins a l'activisme neoliberal que imposa sense vergonya l'ofec econòmic de tota la nació catalana. El seu constant comportament, clarament autoritari, vistos els orígens i les essències imperialistes que l'inspira, ja no ens haurien de sorprendre ni els efluvis absolutistes, cada vegada més presents, ni les actuacions judicials tan perillosament totalitaristes.

Davant d'aquest panorama històricament desastrós i de la gran depressió que ja treu el cap per culpa de la pandèmia perquè la recessió que patim no serà pas temporal, es donen les condicions perquè el moviment independentista torni a agafar força i sumi fermesa per a tirar endavant d'una vegada per totes. Som un poble compromès amb la llibertat i preparat per gestionar-la. Volem i necessitem la nostra llibertat i és per això que hem de tallar les amarres que ens tenen atrapats dins d'aquest port sec que és aquest desastrós Estat espanyol.

Per això em sembla que ha arribat l'hora d'unir persones i no pas sigles ni tendències estrictament partidistes. L'independentisme català necessita a tothom, de totes les persones, de tots els moviments i, també, dels millors lideratges que siguem capaços de bastir. No està gens clar que convinguin els partits basats en aquells principis transversals de (diàleg) temps i negociació, sense cap contrapartida, ni real ni substancial, inclosa la seva predicada lleialtat i compromís a l'absolutisme governamental espanyol. D'altra banda s'ha d'admetre que aquest camí ja ha sigut transitat al llarg dels darrers quaranta anys amb resultats més que migrats i nefastos en la majoria de casos.

A títol merament personal tinc una mena de fixació que no em puc treure del cap, la tinc des del 27 d'octubre de 2017 i no la puc esvair per molt que m'hi esforço. N'apunto en abstracte la seva arrel. Recordarem que aquell dia no es va declarar la independència més enllà dels vuit segons que sí que es va fer, i tot i que els responsables del que jo qualifico de sarcasme polític es van comprometre a donar-nos de forma coral les pertinents explicacions, fins ara ningú sembla que hi vulgui ni pensar. No puc entendre que un "Estat Major" victoriós en una gran batalla, faci com qui s'hi gira d'esquena i deixi el poble guanyador absolutament desorientat i perplex, i pugui anar-se'n entre orgullós i penedit l'EM enmig d'una mena de convulsió de sentiments contraposats. I encara esperem. (Continuarà)