Som una minoria nacional dins d'un Estat nacional i nacionalista que, no sols no ens respecta sinó que ens voldria desapareguts i esborrats per sempre més. És un fet axiomàtic incontrovertible que ens hauríem de posar al cap per tenir-ho sempre ben present. Som el que som com a poble més enllà del que hom pugui creure o pensar com a persona, i un servidor només pretén parlar del caràcter concret i quotidià de la nostra vida social i política i, goso demanar que tothom se senti part d'aquest país que vol treballar per alliberar-se i alliberar-nos de la permanent estructura de dominació que ens ha estat imposada. Podria semblar pretensiós, però res més lluny de la realitat, perquè ho faig des de la reflexió, el compromís i la lleialtat amb el que sóc, amb el que sento i amb el que vull ser, com van voler-ho tants altres abans que un servidor i tantes més generacions com les que ens han precedit i que jauen en aquesta terra.

L'evidència de la discriminació que patim és absolutament constatable. No admet ni matisos i en el moment actual, difícil per a tothom, tant les pressions explícites com les implícites de qui administra i administrarà les complicades solucions socials i polítiques que provocarà inevitablement la greu crisi que ja tenim al davant ens hauria de posar en alerta perquè el nacionalisme espanyol no segueixi tibant-nos la corda ni una vegada més, perquè la minoria nacional catalana, que sembla a punt d'estirar la pota, com sempre abans i des de fa 300 anys, no s'acabarà si nosaltres no volem.

Els súbdits catalans, siguin quins siguin els nostres orígens, ja ens hem adonat de què va tot plegat. I, tanmateix, encara que no siguem tots que vegem igual la pressió permanent del peu opressor sobre el nostre cap, el cert és que cada vegada som més els que ja hem constatat l'eterna condició de súbdits intrínsecament lligada a la històrica discriminació a la qual sempre hem estat, i seguim encara, sotmesos.

Ara mateix seguim, amb les tres àrees unificades en una de sola, i tota la de Lleida en llur equivalent a la regió sanitària, estancats a la fase 1 de cara al pla de desconfinament centralitzat establert. S'ha d'entendre que a l'àrea metropolitana de Barcelona se la manté en la fase 1 perquè seria impensable que mai anés per davant de la zona madrilenya (només caldria). I, es veu que a la de Lleida hem tingut poca cura (segons les dades dels tècnics) en el compliment de les ordres dictaminades per l'autoritat suara esmentada. La mateixa que va permetre el decalatge mortal d'uns quinze dies a la Regió de Madrid comunitat autònoma al principi del desgavell confinatori. Fet que va permetre la sortida indiscriminada des de la capital del regne a segones residències i en totes direccions, amb l'evident perill d'estendre la Covid-19. (Continuarà)