Tot aprofitant l'obligat confinament per culpa de la Covid-19 he abundat en les meves habituals (i personals) reflexions. Reflexions de tot ordre, cal dir-ho, que no per això vol dir que puguin oferir cap garantia de profunditat –fet que tampoc pretenen– ni de nivell (intel·lectual, s'entén) perquè, senzillament, vaig al meu aire sobre la base d'una certa (i dilatada) experiència en el temps, perquè ja són uns quants els anys que m'acompanyen, que junt amb l'entusiasme unes vegades, l'abnegació, el coratge i el voluntarisme unes altres; i l'activisme, pacífic i democràtic sempre, he nodrit el meu esperit tot i assumint-ne els riscs quotidians (que no han sigut pas pocs) sobre la base del principi, ètic per a mi, de no voler acceptar aquella "esperança desfeta" i sí aquella "i una pàtria tan petita que la somio completa" segons manifestava, a les Corrandes d'exili, Pere Quart, en les penoses circumstàncies que el portaren a l'exili l'abril de 1939. Una més de les tantes que el nostre dissortat país ha sofert al llarg dels darrers tres-cents anys. País, el nostre, amb una inequívoca voluntat i consciència nacional que sempre s'ha vist enfrontat i perseguit per un altre, de nacionalisme, absolutista i egocèntric, autoritari quan no totalitari, militarista i bel·licós, que en tot temps ens ha sotmès (i humiliat) i que només ens vol així: permanentment sotmesos, intervinguts i tothora ocupats i endogalats. És així. I volen que segueixi sent així per sempre més. Sense esperança ni llibertat.

Admesa aquesta realitat existent, tan castradora com nefasta per als nostres interessos, drets i llibertats, hauríem de tenir clar que qualsevol possible estratègia de l'independentisme s'hauria de basar a defugir l'enfrontament amb l'Estat espanyol de forma clara i decidida. Ens hauríem "d'oblidar" d'Espanya. No pensar-hi gens. Gairebé com si no existís en el panorama de les nostres responsabilitats més determinants. D'entrada no perdríem més el temps ni tampoc cauríem en les bajanades de voler-la modernitzar, ni de fer-la més oberta i democràtica, missió, d'altra banda, impossible. Ells tenen tots els poders i n'ostenten llurs privilegis arreu, àdhuc el de la nostra forçada submissió. El que no tenen, encara, és la nostra indiferència total i desacomplexada. Indiferència activa, per descomptat, la que ens estalviaria molts neguits i evitaria malversar inútilment el temps de tot un país sencer (polítics inclosos) amb l'obsessió derivada i la indignació que l'acreditada frustrant relació representa. Això només per començar. (Continuarà)