MONTSE GARRIDO REIG

Lourdes, el dia 13 de març, ens vam trobar en un establiment de Tàrrega i vas sentir com em queixava de la situació que estava vivint: el meu aniversari, amb el meu fill confinat a Ca n'Aleix, el meu xicot a Madrid i la mare de la meva millor amiga morta de càncer a Igualada i a qui no vaig poder anar a donar ni una abraçada. Avui dia 28, dues setmanes després, em sembla tot tan llunyà i, fins i tot, penso que el meu comentari va ser del tot superficial.

Morts, masses; malalts, masses; curats, encara massa pocs. I esperant cada dia que hi hagi menys morts que ahir, i esperant que la maleïda corba arribi a l'altre maleït pic. Però mentrestant molta gent que es queda pel camí.

Hem vist molt bones actituds amb molta gent, solidaritat, xarxes de suport a col·lectius de risc, etc. Però malauradament, em sembla tan demencial que encara hi hagi persones que no es quedin a casa o que empreses que fabriquen material vital per nosaltres i per tot l'àmbit sanitari s'aprofitin amb pujades de preus desorbitades o repartiment de material no homologat... La solidaritat que tenim a casa nostra, o sigui a nivell "micro", no es trasllada a àmbits grans, o sigui a nivell "macro".

Què em provoca això? Doncs por, molta por (no em considero per a res covarda) però ara... Penso en la meva mare, amb qui visc (92 anys); l'Albert a Ca n'Aleix (sort que és allà), per tant, quan surto (al menys possible), arribo a casa resant que no hagi agafat res. Aquesta és la meva primera por, però com que sabem que això passarà, la meva segona por és com es normalitzarà tot això? Podrem continuar com fins ara? Evidentment no puc esplaiar-me aquí tot el que m'agradaria explicar, però tinc molts dubtes. No crec que d'aquesta situació en puguem sortir tan fàcilment. M'agradaria que realment anem cap a un món millor, però creieu-me, en tinc molts dubtes.

No vull acabar sense deixar de donar les gràcies a tots els monitors/es  de les residències del Grup Alba, però també a totes les persones que treballen amb persones amb discapacitat; recordem que totes elles són persones que molts cops tenen patologies associades, cosa que les converteix també en persones de risc. No hem de deixar de pensar en elles. Moltes gràcies a tots/totes, crec que mai us podré agrair el que esteu fent.