Dia 17. El quiosc ven fulls de paper embastats per a ser consumits amb avidesa, "em duren poc, aquests fulls". Aniria a pintar les parets del carrer amb versos de Vinyoli, a decorar les mascaretes dels sanitaris amb somriures postissos. Al camp –on hem anat el meu fill i jo– la Natura cantava el seu curs, i l'herba creix a pesar nostre. Ell l'aplaudia. Ella li va dedicar una posta de sol serena i confiada. Perquè demà pot ser que la vegis com si sempre fos nova, com si tu nasquessis. La mort hi és persistent, aquí.
(...)

Dia 11. El migrat espai on s'instal·la el mercat es pot abastar amb un sol ull. Tanco l'esquerre i veig les maduixes esclatar dins de les meues mans. Fa dies vaig somiar un elefant dins d'una escola: no podia sortir-ne, encara que volgués. Que el mercat s'eixampli, que les maduixes es tornin sòlides, que l'elefant sàpiga obrir portes. A l'església del Carme toquen les hores, i ningú pot acomiadar els difunts. Ploro els vidres sota la pluja. El meu fill, des de la cadira de rodes estant, em diu "Jastà". L'abraço fins que torna a dir-ho. On ets, compassió? On ets, joia de primavera?

Dia 10. Si avui escric això és perquè deu ser diumenge. Tant hi fa, el dia que creus que és o estàs o vius. Al carrer, els ocells canten com fan sempre, i les fulles broten i les hores passen. Dius que deu ser diumenge pel vermut que abans es prenien els que, com tu, anaven a l'Ateneu i se saludaven entre patata i oliva trencada, "ei, posa'm un combinat". Tu, des de la terrassa, assajaves uns passos de ball maldestres, perquè hi havia l'Aretha Franklin al micro, i tu feies un "I say a littleprayer" amb respecte, amb falset i amb vergonya, "que no sàpiguen que sóc jo, qui canta, ara imagina si ho diuen al Twitter...". Olores la roba estesa a la terrassa, que fa aquella sentor preciosa de casa protegida i d'abraçada de jersei bonic. Somrius, i sembla que els cactus han florit abans perquè a ells també els agrada la teua companyia despistada: "Oferta de floració 2x3, és culpa nostra."

Dia 9. He plorat allò que no sabia que podia plorar. Avui és el Dia Mundial de la Poesia, i a mi no em surten els versos. Maleeixo tots i cadascun dels poetastres que deuen haver escrit un mal poema, d'aquells que vomites així que la metàfora pretensiosa et salta als ulls, i et preguntes què cony fan amb la poesia, si és que allò ho és. També em crucifico per les comparacions, i sobretot per les anàfores: "Tot anirà bé, tot anirà bé..." Del doll de llàgrimes que no puc aturar en surt una "Pregària", i una amiga es grava dient el meu poema. Ploro, dreta al menjador, la pena més gran que he sentit mai.

Dia 8. Mentre érem al Caprabo, la caixera i jo (una noia jove, de la qual només sé el nom, Aroa) iniciem una conversa sobre el verb REPOSAR. Les giragonses del cervell van dur-nos al "Petit Príncep", un dels meus llibres preferits. Que encara en sigui, i que parli dels valors de l'ésser humà que ara ens toquen més, fa més rellevant aquesta anècdota, perquè es va REVELAR l'ànima sota la mascareta. La cita del llibre fou aquesta: "Però tu tens els cabells de color d'or. Aleshores serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m'agradarà el soroll del vent entre el blat…" Li vaig veure brillar els ulls, mentre ella exclamava "que bonic!".

Dia 7. Dia del pare. Tu, que ara tens un exmarit i un nòvio –ep, que no tothom pot gaudir d'aquesta oferta–, t'alegres molt que el Lluc tingui dos pares i sigui tan estimat. L'abraces i el petoneges amb entusiasme i fervor, tot i saber que més aviat li fa angúnia, aquesta efusió materna. Durant tot el dia penses en els pares, que malgrat la poca distància a què viuen no pots abraçar. Penses en el pare, que porta bastó, que s'assembla molt a les emoticones del WhatsApp, les que imiten les persones grans. Demanes a la mare que segueixi les teues instruccions per fer una videotrucada. ET VOILÀ! La veus a la pantalla, i ella a vosaltres, i te la menges a petons amb els ulls. Ta mare, amb la inexpertesa de tanta tecnologia –benvinguda sia, ara!–,  va a buscar ton pare, mentre camina per la casa que has viscut des que hi vas tornar amb el divorci. Fa un tomb gens virtual pel passadís en què t'empaitaves amb ton germà, a qui també enyores. Finalment, el pare apareix en pantalla. Llavors, i mai abans, agraeixes que estiguin bé, que estiguin tan bé. I ell et diu, amb un somriure: "Tot anirà bé."