A l'escriptori hi regna una mena de treva que no respon a cap estratègia. A la dreta hi ha llibretes i dietaris que es van omplir fins a la tercera frase, com si en emplenar-se del tot s'hagués d'incórrer en alguna paradoxa. No es barregen pas, les paradoxes ni les lletres: les cobertes, totes elles diferents, saben encobrir els secrets i les mitges veritats que hi vaig encabir. El meu esguard les admira, per la fidelitat. També hi tinc una capsa de rosa pujat, amb un flamenc al damunt, que custodia ruqueries temporals. De tothom és sabut que els flamencs passen de tot, tant de les opinions com de les grisors que els envolten. És per això que només li confio alguna preocupació lleu. Ell –gairebé sempre– diu: "TOT AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ." 

Us preguntareu què faig a l'escriptori. Quina llei el regula, quina mandra el fa més fort que la meua energia. A la dreta, sota mateix de la finestra, hi tinc un calendari. És d'un amic que m'estima i me'l dedica. Els fars que s'hi van fotografiar em fan pensar en la meua feina: els de llengua som la llum per als que n'aprenen, per als que volen transcendir la vida més quotidiana. M'ajuda a trobar l'horitzó més enllà de la línia escrita. Al costat, unes joies impossibles, de les quals cap joier es fiaria, i cap firaire compraria per a vendre. Davant del calendari, un soldat que es mira de reüll el "Diccionari Manual de la Llengua Catalana". Llàstima que sigui tan petit, el soldat. Poca feina té a fer, amb la de castellanades que envaeixen la nostra llengua. "Tinc que", se sent dins de casa, i cau un quadre ben clavat. La desgràcia és arreu. 

A l'esquerra hi viuen, amb certa usura de la seua part, la Jenn Díaz, amb aquell recull sensacional de contes domèstics que es diu "Vida familiar"; fou Premi Mercè Rodoreda el 2016 –totes les vides hi són compreses, al llibre, de vegades sembla que fins i tot amb massa detall. Sota seu hi ha una antologia de microcontes, "Ojos de aguja", que vaig trobar no sé on. És en castellà. M'ajuda a entendre el món i la seua crueltat, la indiferència, la indefensió. A voltes el fullejo per trobar-m'hi. A sota de tot hi dorm "Silencis", de Toni Cabré, una obra de teatre que parla dels deutes amb la família. Fa pensar molt i destorba l'ànim: cosa necessària avui en dia. Una troballa meravellosa foren els dos llibres de relats de La Marató, un sobre les malalties del cor i un altre que parla de les infinites possibilitats que porta la vida dins seu. En vaig gaudir molt durant una breu estada a l'Empordà, llegint en veu baixa i en veu alta quan l'emoció em sobrepassava. Ciceró també hi diu la seva, en aquesta taula que em serveix de psicòloga i de mare...sort dels filòsofs que ens serven, així estem menys pendents de l'egolatria de les xarxes socials. Fou curiós que, mentre badava el llibre per si em donava idees, el capítol de l'amistat em fes saltar el cor. Aquell matí hi donava tombs, a la idea de l'amic veritable...

Damunt de tot aquest rectangle ben disposat de llibres hi ha un document que tracto amb benvolença. És un poema singular de la poeta americana Jane Hirshfield, a qui ja he traduït altres cops al català i de qui m'he enamorat per la seua particularitat en tractar temes comuns. Aquest poema es diu "29 de febrer", i passa cada 4 anys a la pàgina web d'on el vaig treure. Hi ha anys que valen la pena per les 24 hores afegides: et poses a traduir aquestes hores que et regalen, i potser –només potser– el resultat és igual de sorprenent. La vida és allò que passa entre els minuts del dia més excepcional de l'any. Mira si n'és, que hi ha persones que en celebren l'aniversari, i, per aquesta mateixa raó, es descompten els 4 anys que a tu i a mi, lector estimat, ens afegeixen. Vivim en la perplexitat diària...