«La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles del món per a treballar amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i de la justícia»

Francesc Macià  (1859-1933)

Què està passant

Diria que ara mateix estem immersos en moltes angoixes, pors i incerteses. Estem vivint una situació extraordinàriament excepcional. Impensable i probablement imprevisible. I, tanmateix, encara no hem "vist" el causant de tot, només les seves terribles i mortals conseqüències. Ens està passant de tot i més, per exemple, ja podem actualitzar el nostre catàleg humanístic de sentiments i d'angoixes. Se'ns han obert múltiples escenaris nous conseqüència de tot plegat. I, és prou evident, diria que massa i tot, en termes generals, que aquesta situació de greu emergència ens col·loca en un escenari d'angoixa més que significatiu, determinant, perquè ja podem preparar les absoltes de l'estil de vida anterior, el que, majoritàriament, s'ha estat portant fins ara. No esperàvem viure mai uns dies com els que estem vivint, n'estic segur, i ara que ja sabem com són podem començar a preparar-nos per encaixar l'enorme impacte sobre el nostre futur personal i col·lectiu.

L'algoritme liberal ha saltat pels aires. Del neoliberal no cal ni parlar-ne, per ara. De fet són molts els algoritmes de tot tipus que han saltat. El clima borsari s'està movent a cops de crac sota la permanència assistida de les potències financeres, la influència dels seus gurús, els sapadors bornis de costum i els especuladors sense escrúpols que depreden tot el que poden. La UE encara sembla perplexa. Una perplexitat massa llarga, potser massa interessada, però sobretot decebedora. L'Europa dels pobles, de les persones, o només d'uns quants? Sigui la que sigui que vol ser, no és ni de bon tros la que molts volíem que fos. L'havíem idealitzat en excés?: segur que sí. Però el Covid-19 (l'invisible) també els ha ben arreplegat.

Què estem fent

Ens diuen els experts que anem sumant "fases de contenció reforçada". Segueixo creient que estem fent tard i que això marxa, per ara, cada vegada pitjor. Només cal observar la paralització creixent, amb patriòtiques excepcions com la de la capital d'Espanya, de tota l'activitat humana en general. De fet, només ens estem protegint, desinfectant-nos, aïllant-nos i confinant-mos. Seguim sense atacar la bèstia, tot i els voluntariosos intents de determinats especialistes catalans. A Espanya prefereixen invocar la solidaritat (?), segons les darreres manifestacions del ministre del sistema nacional de sanitat, mentre segueixen prenent mesures que impedeixen incomprensiblement la contenció de la greu pandèmia. Deuen ser conseqüència de l'estat d'alarma general que amb la mobilització de les forces armades deu contemplar altres formes alternatives d'actuació que se'ns escapa al comú dels mortals. O és que s'han entestat a demostrar que amb les forces armades mobilitzades la insignificança del perill és un fet inqüestionable? O és que creuen que poden perdre batalles perquè estan convençuts de guanyar la guerra final al coronavirus? No ho sabem, però tampoc no quadra si qui té tot el poder, i actua com actua, reclama la solidaritat de tothom i també la dels confinats. Sort que les víctimes mortals ja només se'ls han convertit en una mena de nosa i, a tot estirar, en una estadística més o menys macabra.

Què ens han fet i què ens estan fent

El que ens han fet ja està fet. I, el per què ho han fet així, ja se sabrà més endavant, naturalment els que quedaran per saber-ho i que n'assumiran, per principi, la corresponent responsabilitat. Hi haurà temps, però, perquè això, i llurs greus conseqüències, en qualsevol cas, van per molt llarg. Ara que ja s'ensumen les fallides de tot ordre que ens vénen a sobre, tan personals com familiars, empresarials, corporatives etcètera, potser podem començar a entendre algunes decisions i algunes declaracions com la del president Torra quan va dir, tot exclamant-se, que "al capdavall la qüestió és o economia o vida" i que per a ell no hi havia cap dubte que la vida és més important. Per a un servidor també. I aquest és potser el dilema emergent, no pas de l'humanisme, sinó del capitalisme globalitzador. Les grans potències econòmiques ja emplacen llurs predicadors i estrategs amb nous plànols i projectes doctrinaris.

Aquí, ara per ara, estan tan enfeinats comptant i recomptant en espera del pic que marcarà la tendència esperançadora que ja no saben com vendre la fatídica espera. Fatídica i funesta. Recessió i/o morts?