Necessitat del front únic

«Són els humans els qui decideixen per on passen les fronteres i, en principi, amb el sistema democràtic, si els humans es posen d'acord majoritàriament, poden canviar-les, moure-les, afegir-ne o suprimir-ne. Tota la història de la humanitat és una mostra permanent de la mal·leabilitat de les fronteres. Si passéssim a velocitat accelerada els mapes polítics del món ens marejaríem de veure com les fronteres van, vénen, tornen, giren, neixen, moren, ballen»

Joan-Lluís Lluís (1963)


Per demanar que no quedi

No pas per moure raons, i molt menys cap sagramental, sinó per un seguit de qüestions bàsicament de caràcter pràctic, el front únic podria ser fonamental o, si més no, indispensable. En realitat, al meu modest parer, el front únic no té res de condicional, sinó que hauria de ser un objectiu bàsic i clau per a la bona marxa i culminació del procés independentista. Malgrat tot, les estratègies partidistes divergeixen d'aquest objectiu bàsic, més per les pròpies contradiccions i/o rèmores que no pas pels legítims interessos del poble català, que necessita una estratègia unitària àmpliament consensuada però, sobretot, responsable i compromesa amb tot el que democràticament ha decidit de forma majoritària quan ha tingut l'oportunitat de fer-ho, encara que sempre hagi estat de manera indirecta o manifestament subsidiària. Qüestió que hauria de passar, democràticament considerada, a ser un compromís prioritari i clau per a tots els actors compromesos, sigui quina sigui la seva opció o prioritat, a fi de resoldre's votant, que és com es resolen en democràcia les discrepàncies existents. Ep! Sempre que les regles de la democràcia en la qual diuen que ens trobem, siguin les que qualsevol dels països més avançats es tenen donades com a tals i en condicions homologades de total respecte, compromís, responsabilitat i transparència.

El món independentista està molt actiu i remogut. Tot això per si mateix no és un mal símptoma, tanmateix, a primer cop de vista hem d'entendre la situació com un senyal de vitalitat i probablement també d'inquietud, però actiu a fi de comptes. Els ingredients polítics, partidistes, sectaris i de consideració diversa estan força remoguts i alterats. Sigui com sigui, a aquest mercat hi torna a aparèixer de tot (o gairebé de tot) l'autonomisme amb una nova cara (o amb més d'una) que sembla que vol tornar a jugar fort. Però que ningú no l'erri. L'autonomisme és a les últimes i el que encara no se sap és si s'acabarà de cop o anirà fent a base de falses esperances i d'argúcies diverses fins a acabar per inanició política total, fet que podria durar perillosament com una llarga malaltia (de les que no tenen remei). Alguns sectors que veuen (o volen veure-hi) obstacles difícils de superar, no pensen tampoc allunyar-se de la probabilitat força viva (i real) que la majoria acabi guanyant la independència. Per tant, aquests darrers estan entre els que pensen arribar a una mena de catarsi general que podria provocar situacions probablement imprevistes i segurament inesperades.

Realitats, hipòtesis i decisions

El panorama polític general català és difícil; segur, però és força viu, engrescador i esperançador. Per exemple la posició dels independentistes d'esquerres que demana una candidatura unitària i consens estratègic, és força interessant. Format inicialment per gent de procedències diverses, totes progressistes, d'esquerres, independentistes i tots amb garanties de provada i contrastada solvència, d'estima per al seu país i de compromís pels drets fonamentals i socials de tota la ciutadania de Catalunya.

Us recomano de reflexionar sobre aquesta afirmació de Goethe (1749-1832): "La llibertat no consisteix a fer el que es vol, sinó a fer el que toca." També sobre aquesta de Joan Bastardas, filòleg (1919-2009): "Que no m'ho cregui no vol dir que no pugui ser veritat. Si és possible que una cosa sigui veritat, cal dir-la." I, finalment, per acabar la moguda d'avui; aquesta de Bertrand Russell (1872-1970): "Ciència és el que sabem; filosofia, el que ignorem."

Seguirem amb el front únic, sobretot si la salut ens ho permet.