Quan es va acabar el recompte del 10 de novembre, les urnes van fer esclatar un xocant resultat del partit d'ultradreta Vox, amb 52 representants al Congrés dels Diputats, i passant a ser la tercera formació de la cambra en escons. Una tercera força política de gran dimensió que el PP dirà que no se li pot negar formar part de la mesa de la cambra. Tot dintre d'una normalització que ja havia passat per comptar amb els seus vots per formar govern a Andalusia o als governs regional i municipal de Madrid.

Grans intel·lectuals i opinadors de la vergonyosament denominada "esquerra" espanyola han dit que l'increment exponencial de Vox es deu a l'independentisme català. I ho diuen amb la mateixa lleugeresa que dirien que la Guerra Civil del 36 va ser culpa del nacionalisme català de Macià i Companys. Per culpa de l'independentisme català ara creix Vox, diuen. Clar, a França el Front Nacional va créixer per l'independentisme de Còrsega, no? I a Itàlia la Lliga de Matteo Salvini s'ha fet forta fins i tot a Sicília gràcies a l'independentisme del nord de la bota? I la ultradreta alemanya s'ha reforçat gràcies a l'independentisme de quina regió? Au va home, va...! Quina vergonya de milonga ens volen explicar? Se'n van a dormir més tranquils amb aquest relat? S'autoconvencen amb això? Diuen que si es va repetint moltes vegades una idea, pot acabar sent una realitat, i clarament ells viuen en una mena de realitat negacionista paral·lela.

Una realitat negacionista que els porta a no treballar per entendre la realitat al darrere dels milers de votants de Vox. És Catalunya o és el relat que menja el cap a molts espanyols des de certs mitjans de comunicació incendiaris? És Catalunya o són molts problemes socials sumats? És Catalunya o és per culpa de sols parlar de Catalunya? (entengui's el matís de la pregunta) És Catalunya o és la resposta als temes socials que Vox critica i que donàvem per bons? És Catalunya o és la normalització política dels postfeixistes? És Catalunya o és l'extrema-dretanització del Partit Popular que ha fet desinhibir alguns dels seus votants? És Catalunya o és la falta de representativitat política dels partits polítics espanyols clàssics?

Mentre parlen de Catalunya, curiosament reapareixen els "regionalismes", les identitats pròpies de regions i zones de l'Estat que se senten poc representats. Catalunya a banda (l'independentisme suma un escó més que en les eleccions del passat abril), el Bloc Nacionalista Gallec torna al Congrés, hi sorgeix com un bolet de temporada la fórmula de Teruel Existe, el Partit Regionalista de Cantàbria manté el seu diputat, també manté els seus dos escons Coalició Canària, els bascos del PNB i Bildu pugen un escó cadascú respectivament, i fins i tot hi sumaria el triomf de Vox a Múrcia; dono per fet que això vol dir que els murcians són partidaris de tot el contrari: de l'antiregionalisme, de la desaparició de la seva autonomia, tornant totes les competències a Madrid; perquè això al final és el que proposa el partit que més s'hi ha votat. Ells sabran…

Parlar de Catalunya és sempre l'excusa, l'argument, el factor, l'element, el termòmetre del moment polític. Un moment que ja és una etapa d'anys. I mentre parlen i parlen i parlen de Catalunya, l'ultradreta s'ha posat al mig de la política espanyola, i en saben molt d'imposar el seu discurs contundent amb veu ferma. Però sobretot, i més que això, compten amb que encara no se'ls ha respost amb la mateixa contundència.

A Alemanya, Hitler es va suïcidar atacat per tots els flancs, i la dreta democristiana d'Angela Merkel mai ha pactat amb la ultradreta. A Espanya, Franco va morir al llit i amb dol nacional. Avui encara li fan misses, i el PP espanyol pacta amb Vox. La comparació és aquesta, però, mentrestant, es parla de Catalunya.